Avui baixava la Riera de bon matí quan, a l'alçada de la plaça de l'ajuntament m'he creuat amb en Panxo, arenyenc i amic de fa molts anys. Acaba de ser pare d'un exemplar magnífic d'ésser humà. Com que jo no tinc fills i ho sento, tampoc sóc dels que s'encanten amb les criatures acabades de néixer (suposo que fins que arribi la meva, llavors m'hauré de tragar tot el que he dit sobre els bebès amb patates), la conversa ha derivat ràpidament cap a altres temàtiques. En Panxo m'ha explicat que ha intentat obrir una pàgina a facebook titulada "Jo estava a Arenys als 90". Evidentment sentit així, el grup no sembla tenir cap motiu més que el casual per existir. Qualsevol persona que durant aquesta dècada corria per el poble ja pot sentir-se part del grup. Però la cosa no és tant així.
En Panxo i gent del seu entorn més proper van voler obrir aquest grup per recuperar material visual sobre els grups musicals de l'època. Ell em diu que han penjat unes 16 fotos de l'època amb imatges de dos dels grups en els quals ell hi tocava "Artefaktes" i "Mad Saints". Llavors jo li comento que tinc diverses fotos de concerts de "Qüestió de segons" al "Port Blanc" on hi apareix, moltíssima gent del nostre entorn. I llavors li dic: "fins i tot n'hi ha una en que surt en Carlus Estrada senyalant a no se quí i amb un somriure gran als llavis".
De cop, un petit silenci, dura 1 segon però és prou llarg per ser reconegut com a tal, s'apodera de la conversa, però es trenca amb un: "Osti tu en Carlus...quin paio!". En efecte, en Carlus, "estava a Arenys durant els 90". Però amb prou feines els va tastar. El que va començar sent una meravellosa nit de primavera allà per l'any 92, va acabar com un dels moments més tràgics que jo mateix, en Panxo i molts d'aquells que "estaven a Arenys als 90" hem passat mai. I ja fa 20 anys.
Hi penso sovint, suposo com tots aquells que el van conèixer i el van tractar.
Tinc imatges gravades d'aquella nit que no s'esborraran mai. Imatges estàtiques i imatges en moviment. No recordo la prova de so al Casino 2000. Si recordo que la festa que hi organitzàvem era en honor al departament de filosofia de l'institut Tres Turons i al seu insigne professor Albert Galícia amb el que tant bones classes i converses havia compartit amb alguns de nosaltres. Recordo el cartell que l'Ivan Buñuel, cantant de la banda va fer per la festa, amb els seus dibuixos que éren tot un clàssic a les agendes dels alumnes de l'insti, i aquella tipografia feta a mà tant personal. Recordo que l'única banda que actuava aquella nit, "Qüestió de Segons", de la qual en Carlus i jo mateix n'érem els guitarristes, estrenava una cançó que si la memòria no em falla es deia "Sensei de la vida", dedicada al mateix departament de filo.
Recordo anar a sopar amb tota la banda a l'"Oasis" un bar que estava al costat del "Johnny's" i que a més de copes i entrepans, obsequiava als seus parroquians amb un gran televisor on hi passaven pel.lícules d'estrena. Uns pioners en el món de la pirateria audiovisual vaja.
Recordo entrar al Casino 2000 i veure-ho força ple. Recordo fumar-me un Camel light amb en Carlus abans de pujar a l'escenari. Recordo estar tocant i veure la sala plena de gent i tothom ballant i passant-s'ho bé. Recordo en Carlus treure's la seva Stratocaster blanca i col.locar-se darrere la bateria per interpretar "Quina gent" (una adaptació al català del "Louie Louie" de Richard Berry).
Llavors recordo que tot s'atura i que jo em trec la meva Samick imitació Les Paul i la llenço al terra sense pensar.
Recordo fer un sprint interminable amb la Cristina Bosch pel carrer d'Avall en direcció a la caserna de la Policia municipal.
Recordo que les hores passaven i que la gent no marxava dels voltants de la sala i s'aglopaven a la plaça del Casino esperant notícies.
I l'últim record abans de...el no-res, fou mirar a l'entrada de la sala, sentir un cop molt fort i veure com un casc de motorista baixava per les escales del Casino 2000 amb molta violència. Llavors el seu propietari, l'Ivan Nieto el recollia i fugia amb la cara desencaixada a la recerca de l'abraçada consoladora de no se qui.
Els records dels dies posteriors són més vius però ja no pertanyen a aquest espai de temps que m'he fet meu.
Dues de les coses de les que més em reconforten amb el moment són, primer que mai dels mais m'ha deixat d'acompanyar-me en totes les llars que he viscut un petita foto d'en Carlus lluint les seva Strato i segon, tenir els seus discos. Hi ha de tot, des de"Tunnel of Love" d'Springsteen a "Violator" de Depeche Mode.
Pels que "estàvem a Arenys als 90" hi ha moltes coses de les que recordar-se. Jo recordo passar-m'ho brutalment bé, tant de dia com de nit, tocar la guitarra fins a fer-me mal als dits, enamorar-me amb "Sittin' on a dock of a bay" a la Taverna, ratllar el "Blood sugar sex magic" dels Red Hot Chili Peppers de tant d'escoltar-lo i tornar-lo a comprar...tres vegades, tenir els millors amics que hom pot tenir als 17 anys.... i el so del casc de l'Ivan Nieto rebotint per les escales.
Acte I
La senyora Guarra passa per davant de Pare Fita num.4 i deixa dues bosses de brossa a peu de carretera. Ha comprovat que ningú la veia i com que sembla que d'altres veïns també han deixat la seva brossa allà, està decidida a repetir l'acte que d'aquí uns anys serà considerat, igual que el fumar, vandàlic.
La Gemma és a la cuina fent el dinar. Des de la finestra que dona al carrer ha vist com la senyora Guarra deixava dues bosses de brossa al costat de les que fa més de tres dies que hi són. La Gemma treu el cap per la finestra que dona al carrer i li espeta a la senyora Guarra:
Gemma: Escolti! que es pensa que és un abocador això? no pot deixar la seva brossa aqui!
Senyora Guarra: Oh...és que he vist aquestes brosses i m'he pensat que això era un punt de recollida..
Gemma: un punt de reco-què?? però que no ha vist els adhesius fluorescents enganxats a les bosses? no sap que això indica que algú no ho està fent bé?
Senyora Guarra: Ai ves...doncs no ho sabia no...
Gemma: Però si en aquest poble es fa recollida porta a porta vol dir que la seva brossa se la recullen a la seva porta i la meva a la meva...és molt senzill!
Senyora Guarra: Ai doncs mira...(mirant de justificar allò que és injustificable...un dels esports preferits de les persones) Jo he cregut això!
Gemma: Faci el favor d'agafar les seves bosses i endur-se-les va....
(La senyora Guarra fa el gest d'agafar les bosses...tot mirant de reüll a la Gemma per comprovar si l'està vigilant des de la finestra. De cop, canvia d'idea i les torna a deixar al costat de les altres bosses.)
Gemma: Però que està fent?? que se les emporti ara mateix! no me les deixi aquí davant!!
Senyora Guarra: Ara no tinc temps!!! tinc pressa i quan torni tot pujant les agafo i me les enduc!
(Un veí del carrer observa astorat l'escena. En Ferran, la parella de la Gemma, és al terrat estenent roba. Normalment el que crida a casa és ell i ben poques vegades ha vist a la seva parella esbroncar a ningú. Sorprès i extranyament orgullós de la bronca que, intueix, està fotent a algú, baixa les escales a tota llet. Efectivament, la Gemma està tirant-li la caballeria per sobre a algú que de ben segur no està complint alguna de les regles bàsiques de convivència de l'espècie humana. Mentre arriba a la planta baixa, en Ferran s'imagina que de ben segur, és algun problema amb el tema estrella d'aquestes últimes setmanes, la recollida selectiva.)
(Mentrestant la Gemma surt cuita-corrents al carrer i s'acosta a la dona)
Gemma: Com que ara les deixa i després les passa a recollir? Què es pensa que hem mamo el dit?? Com es diu vostè? digui'm el seu nom? Això és increïble!
Senyora Guarra: Jo no li dono el meu nom! i ara quan torni cap amunt les recullo!
(La senyora Guarra deixa definitivament la seves bosses de brossa allà, es gira amb la falsa dignitat aquella d'algú que sap perfectament que ha fet una cosa que no està bé i agafa direcció mar a fer les coses que hagi de fer. Mentrestant, el veí que mira l'escena està astorat. La Gemma es queda palplantada enmig del carrer intentant imaginar una manera musical d'assassinar algú. En Ferran ja ha arribat al costat de la Gemma i pregunta).
Ferran: Però que ha passat? t'he sentit esbroncar a algú com mai t'havia sentit!
Gemma: És que ja està bé tu! Estava a la cuina i per la finestra he vist com una dona deixava dues bosses de brossa just davant de casa, on hi ha les altres bosses. (La Gemma li explica tot a en Ferran)
Veí: No les recollirà pas quan torni a pujar! Vaia tela...quins pebrots!
(El veí marxa carrerdelafont endins i La Gemma i en Ferran entren a casa seva)
Gemma: T'ho pots creure?? i a sobre té la barra de dir que les tornarà a recollir!
FI DEL PRIMER ACTE
SEGON ACTE
(Ha passat una estona des que el "Garbage incident" ha trasbalsat les tranquil.les vides de la Gemma i en Ferran. Ella segueix a la cuina i ell ha tornat al terrat per acabar d'estendre roba. De sobte, normalment sempre ho és, sona el timbre de la casa.
La gemma obre la porta. És la senyora Guarra, que, en contra de totes les lleis del cosmos, ha tornat!)
ding dong!!
senyora Guarra: Veus! He dit que vindria i aqui estic! M'enduc la brossa eh! Ho sento però és que he vist totes aquestes bosses i m'he pensat que era un punt de recollida
Gemma(Amb to més amable en aquest segon acte): Senyora, perdoni si abans m'he posat una mica agressiva però li torno a repetir que això del punt de recollida no existeix. No n'hi ha a Arenys. (Ara la Gemma agafa aquell to pedagògic que tant la caracteritza). La recollida es fa porta a porta i cada dia es recull una matèria diferent...que no ho sabia?
Senyora Guarra: si, si que ho sabia...
Gemma: Doncs si ho sabia perquè fa el que ha fet? Les altres bosses fa dies que son aquí, una és de diuemenge passat i avui som dijous, ahir hi havien unes fustes i uns vidres embolicats amb paper de diari que misteriosament han desaparegut. Senyora, o ens posem les piles o la merda ens enterra!!
Senyora Guarra: Si si, tens tota la raó...però ja saps...vas amb presses, ara amunt ara avall...
Gemma: Res de res, vostè faci el que ha de fer que jo faré el que he de fer. (Frase típica extreta de incontables westerns)
Senyora Guarra: Doncs si, res més passi-ho bé i que tingui bon dia
Gemma: Passi-ho bé. (La Gemma tanca la porta, se sent bé, forta, ha fet el que se suposa que una ciutadana exemplar ha de fer i ara mateix imagina que si algun dia els responsables de la recollida selectiva creéssin un esquadró de la mort d'unitats d'èlit per fer acomplir la llei, ella tindria molts números de ser-ne, mínim, sergent.
FI
06/11/2008 |