Born to be wild XIV

San Francisco ens va deixar tal i com ens va rebre, amb una boira pixanera insistent. No s'entén com en aquesta ciutat han pogut sorgir els moviments socials que han reeixit, amb aquest temps tant ensopit. Segons la guia, el barri on ens allotjàvem, el Haights, va ser el barri on va explotar l'estiu de l'amor, els principis del hippisme de masses i les protestes en contra de la guerra del Vietnam. Segons havia llegit, a cada parc del barri, Alamo Square en particular, ben a prop de l'hotel, es donava menjar gratuïtament, l'intercanvi de béns, tant materials com intangibles, era la moneda de canvi preferida. Com passa sempre, aquests entorns afavoreixen la proliferació d'indesitjables que res tenen a veure amb l'amor lliure i la pau mundial, ben al contrari. Això va acabar amb aquell somni.

Un dels que es va dirigir a aquesta ciutat aquell estiu fou Charles Manson. Just sortir de la presó, va anar a San Francisco a reclutar gent per a la seva “família”. Més tard ell fou qui va persuadir a uns quants adeptes perquè dugessin a terme els assassinats que malauradament l'han fet famós. Tot i això encara queden reductes, en la part positiva es clar, d'aquellla època al “Haights”. Murals preciosos, carrers dedicats a Jack Keruoack, un número sospitosament altíssim de centres de marihuana terapèutica etc...

Dos dels locals que més ens van agradar de la zona van ser el Rosamunde's sausages, un diminut local on se serveixen unes salsitxes alemanyes delicioses; i el Toronado, una cerveseria punk on et pots menjar la salsitxa tot bevent una Franziskaner...vaja...com si estiguessis a Munich. M'hi hagués tirat hores al Toronado, però el cansament pot més i si volem veure coses hem de descansar.

Durant la primera jornada visitem Golden Gate Park, mooolt més gran que Central Park, i lloguem unes bicis per creuar el Golden Gate Bridge. El pont vermell és espectacular. A sobre, la boira el fa encara més misteriós. Com que la boira ha afectat la nostra apreciació de la realitat, decidim continuar amb les bicis i baixar fins a Sausalito, una mena de Cadaqués al costat de la Big City. Sembla que aquí la boira es dissipa i gaudim dels pocs rajos de sol que ens ofereix la zona.

Tornem amb el ferry fins al Golden Gate i ens casquem la última pallissa amb bicicleta durant el trajecte de retorn a la botiga de lloguer. No comptàvem amb que el ferry ens deixaria a l'altra punta de la ciutat. Per primera vegada noto i de quina manera, els beneficis de no fumar des de ja fa quasi un mes. Tot i que la Gemma no té la mateixa opinió que jo sobre el recorregut fet, aconseguim arribar abans que ens tanqui la botiga. Desfets, tornem a l'hotel a descansar un ratet i tornar a la zona pròxima a l'hotel per veure la Rosamunde i els seus amics again.

L'últim dia descobrim la Chinatown de la ciutat. En la nostra humil opinió és molt més maca que la de Nova York i amb més activitat encara. Per dinar anem al B44. Alertats per la mare de la Gemma i també convidats, cal dir-ho, dinem a l'únic restaurant de cuina catalana de la ciutat. Per un moment, ens transportem al Bar del Port, al Restaurant dels pescadors, al Daniel, al Pòsit... al diumenge a l'hora de dinar....però després de menjar-nos la fideuà que hem demanat sabem que ha estat un miratge. No és que fos dolenta, que no ho era...però s'ha d'afirmar que ens havíem menjat “el Gamper” de les fideuàs amb la imaginació posada en la Champions de les fideuàs. A sobre, l'encarregat va vestit amb gorra i samarreta de la selecció espanyola i a la tele hi fan l'amistós entre la selecció espanyola i la mexicana... Anyway...

Després de voltar-la pel Fisherman's Wharf, veure lleons marins espaterrats i d'intentar, infructuosament de quedar amb una companya de la uni que està vivint a la ciutat, anem a l'hotel per descansar una estona i sortir a sopar. Ens trobem amb la sorpresa de la setmana. Ens han posat una multa!!!!. Des que vam arribar a la ciutat que patíem per l'aparcament. Sortosament, a la zona on érem es podia aparcar sense pagar. El que no sabíem era que en aquestes pujades i baixades sanfranciscanes s'han de posar les rodes de tal forma que si el cotxe deixés de frenar, no caigués carrer avall. Nosaltres no ho vam fer perquè ningú ningú ens va avisar i no ho deia enlloc. Que hi farem...de moment no la pagarem a veure si sona la flauta.

Marxem de la ciutat, no sense abans deixar-nos de fer el carrer aquell de les curves pronunciades. Al arribar abaix ens queda la sensació de que hem baixat pel carrer del “Paraíssu” amb unes quantes flors de més. Després comencem a tirar en direcció sud a per buscar, en aquests últims dies de viatge, una mica del sol que no hi ha a San Francisco i perquè no...una mica de platja.

Apali!!!