El casc de l'Ivan Nieto

Avui baixava la Riera de bon matí quan, a l'alçada de la plaça de l'ajuntament  m'he creuat amb en Panxo, arenyenc i amic de fa molts anys. Acaba de ser pare d'un exemplar magnífic d'ésser humà. Com que jo no tinc fills i ho sento, tampoc sóc dels que s'encanten amb les criatures acabades de néixer (suposo que fins que arribi la meva, llavors m'hauré de tragar tot el que he dit sobre els bebès amb patates), la conversa ha derivat ràpidament cap a altres temàtiques. En Panxo m'ha explicat que ha intentat obrir una pàgina a facebook titulada "Jo estava a Arenys als 90". Evidentment sentit així, el grup no sembla tenir cap motiu més que el casual per existir. Qualsevol persona que durant aquesta dècada corria per el poble ja pot sentir-se part del grup. Però la cosa no és tant així. 

En Panxo i gent del seu entorn més proper van voler obrir aquest grup per recuperar material visual sobre els grups musicals de l'època. Ell em diu que han penjat unes 16 fotos de l'època amb imatges de dos dels grups en els quals ell hi tocava "Artefaktes" i "Mad Saints". Llavors jo li comento que tinc diverses fotos de concerts de "Qüestió de segons" al "Port Blanc" on hi apareix, moltíssima gent del nostre entorn. I llavors li dic: "fins i tot n'hi ha una en que surt en Carlus Estrada senyalant a no se quí i amb un somriure gran als llavis".

De cop, un petit silenci, dura 1 segon però és prou llarg per ser reconegut com a tal, s'apodera de la conversa, però es trenca amb un: "Osti tu en Carlus...quin paio!". En efecte, en Carlus, "estava a Arenys durant els 90". Però amb prou feines els va tastar. El que va començar sent una meravellosa nit de primavera allà per l'any 92, va acabar com un dels moments més tràgics que jo mateix, en Panxo i molts d'aquells que "estaven a Arenys als 90" hem passat mai. I ja fa 20 anys. 

Hi penso sovint, suposo com tots aquells que el van conèixer i el van tractar. 

Tinc imatges gravades d'aquella nit que no s'esborraran mai. Imatges estàtiques i imatges en moviment. No recordo la prova de so al Casino 2000. Si recordo que la festa que hi organitzàvem era en honor al departament de filosofia de l'institut Tres Turons i al seu insigne professor Albert Galícia amb el que tant bones classes i converses havia compartit amb alguns de nosaltres. Recordo el cartell que l'Ivan Buñuel, cantant de la banda va fer per la festa, amb els seus dibuixos que éren tot un clàssic a les agendes dels alumnes de l'insti, i aquella tipografia feta a mà tant personal. Recordo que l'única banda que actuava aquella nit, "Qüestió de Segons", de la qual en Carlus i jo mateix n'érem els guitarristes, estrenava una cançó que si la memòria no em falla es deia "Sensei de la vida", dedicada al mateix departament de filo. 

Recordo anar a sopar amb tota la banda a l'"Oasis" un bar que estava al costat del "Johnny's" i que a més de copes i entrepans, obsequiava als seus parroquians amb un gran televisor on hi passaven pel.lícules d'estrena. Uns pioners en el món de la pirateria audiovisual vaja.

Recordo entrar al Casino 2000 i veure-ho força ple. Recordo fumar-me un Camel light amb en Carlus abans de pujar a l'escenari. Recordo estar tocant i veure la sala plena de gent i tothom ballant i passant-s'ho bé. Recordo en Carlus treure's la seva Stratocaster blanca i col.locar-se darrere la bateria per interpretar "Quina gent" (una adaptació al català del "Louie Louie" de Richard Berry). 

Llavors recordo que tot s'atura i que jo em trec la meva Samick imitació Les Paul i la llenço al terra sense pensar.

Recordo fer un sprint interminable amb la Cristina Bosch pel carrer d'Avall en direcció a la caserna de la Policia municipal. 

Recordo que les hores passaven i que la gent no marxava dels voltants de la sala i s'aglopaven a la plaça del Casino esperant notícies. 

I l'últim record abans de...el no-res, fou mirar a l'entrada de la sala, sentir un cop molt fort i veure com un casc de motorista baixava per les escales del Casino 2000 amb molta violència. Llavors el seu propietari, l'Ivan Nieto el recollia i fugia amb la cara desencaixada a la recerca de l'abraçada consoladora de no se qui. 

Els records dels dies posteriors són més vius però ja no pertanyen a aquest espai de temps que m'he fet meu. 

Dues de les coses de les que més em reconforten amb el moment són, primer que mai dels mais m'ha deixat d'acompanyar-me en totes les llars que he viscut un petita foto d'en Carlus lluint les seva Strato i segon, tenir els seus discos. Hi ha de tot, des de"Tunnel of Love" d'Springsteen a "Violator" de Depeche Mode. 

Pels que "estàvem a Arenys als 90" hi ha moltes coses de les que recordar-se. Jo recordo passar-m'ho brutalment bé, tant de dia com de nit, tocar la guitarra fins a fer-me mal als dits, enamorar-me amb "Sittin' on a dock of a bay" a la Taverna, ratllar el "Blood sugar sex magic" dels Red Hot Chili Peppers de tant d'escoltar-lo i tornar-lo a comprar...tres vegades, tenir els millors amics que hom pot tenir als 17 anys.... i el so del casc de l'Ivan Nieto rebotint per les escales.