ANEM ENTRANT EN EL SILENCI

A mesura que anem fent anys anem entrant en el silenci, com ja sabeu, perquè la memòria es va debilitant i costa portar el fil de la conversa. Parlem amb moltes interrupcions, ja que citar se’ns fa molt difícil, i fins i tot noto que d’una pel·lícula que he vist fa poc, a part d’oblidar-ne el nom, no recordo l’argument fins que algú no m’ajuda, i aleshores diem aquella frase: “Recordes quan parlàvem seguit?”, perquè el seguit se’ns fa dificultós.

Sí que podem explicar batalletes del passat, que és el que ens ha quedat gravat, però no podem abusar perquè el nostre entorn es cansa, i sobretot els nostres fills, que van dient: “Això ja ens ho has explicat.” Aleshores penso que és el moment de viure intensament el present i gaudir-lo, ja que després feina tindrem a reproduir-lo, i com que la vida està feta de l’enfilall de moments presents, això és bo.

El mateix em passa amb la lectura. Sento un gran plaer i interès quan sóc a dintre el llibre, però les dificultats arriben a la postlectura, quan vull reproduir detalls que ja han fugit, i aquí sí que podem aplicar la frase “tempus fugit”; amb el temps ha fugit el contingut que ens va omplir el temps en aquell moment.

Aquest envelliment de les neurones de la memòria és una realitat que hem d’acceptar de bon grat i paciència, ja que no hi ha altre remei, de la mateixa manera que es va envellint tot el cos que jo vaig anomenar fungible en un cert moment. És veritat que hi ha persones que tenen un procés més lent, perquè han treballat molt la memòria per la seva professió o perquè tenen un envelliment retardat. Però el que se’m fa evident és que al meu entorn veig que les persones de la meva edat i algunes més joves parlen com jo, i a vegades m’atreveixo a dir-los: “Ja m’agrada que et passi i perdona.” No vull pas mostrar una falta de caritat cap a l’altre, però així et sents com tots, fent un camí similar, i no et sents diferent ni acomplexat. També compartim amb la gent de la nostra edat un ensordiment progressiu, que moltes persones resolen amb aparells per a la sordesa.

Això ens porta cap al nostre món interior, per tant més silenciós de cara enfora, a vegades oblidat, perquè vivim de manera massa superficial i pendents de l’exterior, per altra banda fascinant algunes estones. Aquest procés pot portar al món espiritual, per als qui hi tenen interès i inquietuds. I jo trobo que aquest canvi de direcció al qual ens dirigeix el pas del nostre temps i el nostre envelliment, és molt emocionant i interessant. Anar avançant en aquest camí i començar a entendre una mica més la vida és un grau de saviesa que l’edat es mereix. Ja obviem la importància de citar o no citar i explicar o no explicar. L’interior esdevé molt ric i sobreeixint de plenitud.

I abans d’arribar al final del nostre temps en aquest món, val molt la pena l’aprenentatge que haurem pogut fer, depenent de com hem utilitzat la nostra llibertat, que la tenim tota, per passar a un estadi superior no des del punt de vista mundà, d’anar escalant en ambició i poder, sinó d’anar al fons del nostre cor i descobrir un pou profund que no s’acaba mai i de què l’aigua de la Vida de la qual ens parla Jesús als Evangelis brolla sense parar i ens aquieta l’esperit, abandonant els neguits i les preocupacions que ens han perseguit al llarg dels anys. És una Pau ben merescuda després d’haver viscut intensament i cercant la Veritat; que no vol dir que durant la nostra estada en el Planeta hàgim abandonat la lluita per la vida i poder defensar-nos en el món material on hem estat col·locats per fer el camí de creixement del qual parlàvem.

Em fascina, per tant, anar fent anys malgrat les pèrdues físiques, sabent que amb un treball ben fet arribarem a bon port amb el bagatge acumulat i les lliçons apreses. Que així sia!

                                                                                                      Mª Teresa Quintana i Riera