Apunts sobre el 29 S

Avui, dijous 30 de setembre tot continua igual, a primera hora del matí els mitjans de comunicació, la patronal, els sindicats, el govern, els columnistes, els blocaires, tothom feia les valoracions o apreciacions personals adients, així que jo també he decidit opinar. Més enllà del ball de números que solen ser absolutament dispars entre una visió o l’altre, la realitat es que no es pot parlar d’èxit.
Però de tot plegat si que he tret una conclusió absoluta, si, absoluta. Tenim una societat malalta, o molt desencisada o molt acomodada però malalta. Entre les moltes frases que aquest dies s’han anat escoltant hi ha moltes que tenen una semblança estranyament igual a quan s’acosten les eleccions, “perquè anar a votar si total sortiran els de sempre que s’ompliren les butxaques” o “perquè anar a la vaga si no servirà de res, això ja està aprovat”. També hi van haver d’altres amb un pes potser més personal com la de que em treuen un `pastón’ del sou per un dia de vaga, o la coacció (real) de molts empresaris cap als treballadors que aprofitant la realitat laboral i les enormes xifres d’atur, de manera directa o subliminal han coaccionat a molts treballadors a no fer vaga. Aquest fet és una realitat no és la paranoia d’un sindicalista, ni de cap somiador, és una realitat social.

Aquesta situació actual i la reforma del mercat laboral venen donades per una situació de crisis, crisis provocada per les polítiques liberals que aquest darrers anys han predominat de forma aclaparadora el mercat econòmic financer mundial, unes polítiques especulatives sense cap mena de control, comprant i venent actius ‘tòxics’, hipotecant i accelerant els crèdits al consum, universalitzant el deute a les famílies, és a dir donar crèdit per poder consumir.
El nostre sistema financer es caracteritza pels cicles econòmics, en perpetua amenaça i sempre pendents dels equilibris econòmics per fer del sistema, un sistema estable. Però en els darrers anys aquesta estabilitat s’ha vist sobrepassada per una corrent neoliberal que ha trencat l’equilibri en favor de l’especulació, provocant un enorme forat econòmic que ha paralitzat tota l’economia mundial (en un món globalitzat qualsevol alteració afecta immediatament o de forma automàtica qualsevol punt del globus en major o menor mesura, però afecta).
Aquesta crisi que no es nova, serà llarga o no però si a mitjans del 90 la solució va ser universalitzar les targetes de crèdit i així fomentar el consum, a dia d’avui la solució passava per donar hipoteques(quasi universalització de les hipoteques). Però clar, evidentment el deute d’una targeta de crèdit el podia pal•liar amb més o menys esforç una família però arreglar el deute hipotecari no és el mateix.
És evident que bancs, caixes i entitats financeres tenen gran part de culpa del que està passant però tot i així el govern va ajudar el sector, ajudes públiques per reflotar la banca, injeccions econòmiques per sanejar deutes, i de moment no hi ha cap prestació per part de les entitats financeres, bancs, caixes... no sabem el que han fet amb aquest diners i es continuen repartint dividends extraordinaris entre els accionistes... i clar, algú ha de tapar el forat i resulta ser que com sempre, aquest forat el taparen les classes més humils, l’actiu més important de la cadena econòmica, la ma d’obra. Pensions, abaratiment de l’acomiadament (donant quasi carta blanca a l’acomiadament lliure), retallades socials... tot un show a on ara resulta que els culpables són les classes treballadores que han estirat més el braç que la màniga com diuen a la poltrona i el despatx de la financera.
L’engany ja està fet, i la realitat es que pagaren com sempre justos per pecadors però també hi ha una realitat que s’obvia i es diu consciència de classe. A dia d’avui sembla una realitat desplaçada no calen discursos sindicalistes, ni lluites obreres del sXIX, però no cal oblidar d’on venim i el que va costar arribar a conquerir els drets socials dels treballadors, a dia d’avui moltes d’aquestes conquestes estan en perill.
Després tenim les accions populistes i la gestió nefasta del govern de Madrid, xecs en blanc, com els 2500 euros per nen o nena que segurament en molts casos ha servit per pagar les vacances a Playa Bávaro. La solució no era donar 2500 euros sinó universalitzar la gratuïtat de bolquers i altres materials insubstituïbles i absolutament necessaris per aquelles rendes que ho necessitessin . La solució no era universalitzar una paga de 400 euros a tothom sinó destinar-los a aquells sectors de la societat que més ho necessitaven que ja era una xifra preocupant en el seu moment, la solució no passava per emetre ajuda al lloguer sinó per crear vivenda de protecció oficial, amb un desplegament i una planificació al territori, la solució no era... Les segones accions són polítiques socials, les primeres les que va tirar endavant el govern són populisme per garantir vots.
També hi ha una realitat preocupant en tot això i es que la societat no va dir res quan es dilapidàvem diners públics amb una facilitat i una frivolitat malaltissa, no es van planificar accions per millorar el que teníem sinó que s’ha dilapidat patrimoni públic. Però tothom era feliç i ningú deia res perquè la vaca era gorda i s’havia munyir al màxim, ara no tenim llet i ens diuen que beguem aigua i beurem aigua.
I sabeu que? Que qui està pagant tots aquest disbarats es la classe treballadora, mentre molts aprofiten l’avinentesa per enriquir-se més, acomiadaments massius, ERO’s encoberts que serveixen d’excusa per afavorir beneficis... i mentrestant la cua de l’atur va creixent, els joves estancats i sense massa perspectiva de creixement, sense poder independitzar-se per el cost econòmic d’una vivenda, ja no de propietat com es tradició en aquest país sinó que de lloguer també resulta una odissea, amb uns contractes precaris i molt i molt inestables, tot això amb aquesta reforma s’agreujarà.
Així que motius per anar a la vaga en teníem, podem parlar si els sindicats han fet be o no la feina, però motius n’hi havia i continuaren havent-hi en un futur, una vaga general totalment legítima però sense una massa social real que la legitimés i li donés el poder necessari per canviar o millorar aquesta reforma.
La patronal apreta i els treballadors i treballadores, la ma d’obra, abaixa el cap, “total si ja està fet...” “total de que serveix anar a votar”... “total si...” tenim una societat malalta, acomodada, i amb anhels de poder tornar a tenir una casa amb piscina, tres cotxes per família, les vacances a Playa Bávaro i el plus per veure el futbol els diumenges... tot plegat una realitat trista d’una societat que està malalta, no existeix un sentiment de desobediència, el “Ja n´hi ha prou!” a deixat pas al “que hi farem si no hi podem fer res!” Hem de trobar un remei o la malaltia serà irreversible.