L'experiència sueca en la crisi bancària
Publicat el 2010.11.04 06:30 pm per Javier Flores

Article publicat per Edward Harrison el 1997 que resumeix l'experiència sueca en la gestió de la crisi bancària dels anys 90.

Les mesures que llavors es van prendre són en alguns aspectes similars a les practicades recentment (injecció de liquiditat en el sistema, garanties bancàries per part de l'Estat), però altres que llavors es van aplicar no han tingut el seu reflex en l'actual situació (col.laboració entre govern i oposició, destitució i designació de directius en els bancs afectats, transparència sobre la dimensió del problema, repercussió en els propis accionistes de les pèrdues de les entitats).

La fallida del sistema bancari suec es va aconseguir amb unes mesures que van resultar ser exemplars i no van suposar pràcticament cost per al contribuent suec, que comparades amb la manera com s'ha abordat l'actual crisi bancària, resulten reveladores.

THE Swedish EXPERIENCE, Riksbankschef Urban Bäckström, Federal Reserve Symposium, 27 Aug 1997

Els problemes econòmics de Suècia daten de principi dels 90, després de molts anys de creixement feble. Eren anys difícils donada la formació deficient de salaris i per una política fiscal feble, causats per l'enfonsament del sistema de Bretton Woods (en els quals, amb vista a mantenir una major estabilitat i confiança en les transaccions comercials s'establia una relació d'intercanvi entre el dòlar i l'or establint el tipus fix de 35 dòlars per unça amb possibilitat de canvi físic sense restriccions ni limitacions).

La desregulació de crèdit de 1985, va suposar unes condicions monetàries més expansionistes. Això va coincidir amb un increment de l'activitat, expectatives altes sobre la inflació, un sistema fiscal que afavoria l'endeutament i encara amb controls de canvi que limitava la inversió en actius estrangers. El mercat de crèdit es va sentir més lliure per incrementar ràpidament el saldo del deute, en passar la ràtio de deute privat sobre PIB del 85% al 135% en només cinc anys, recolzat per un increment en els actius immobiliaris i la borsa. Durant la segona part dels 80, el preu dels actius es va incrementar per sobre del 125%. L'expansió del crèdit va conduir així mateix a un increment en la demanda econòmica real i mica en mica va disminuir l'estalvi en un 7% del PIB fins convertir-lo en negatiu. L'economia es sobreescalfat i la inflació es va accelerar, alts dèficits de la balança de pagaments i grans sortides d'inversió directa i altres inversions, van conduir a un creixent saldo de deute del sector privat en deute estrangera.

I d'aquesta manera l'economia sueca es tornava vulnerable a qualsevol convulsió (i efectivament així va ser.). Els preus dels actius van començar a reduir-se i l'activitat econòmica es va ressentir al baixar el PIB un 6% entre 1990 i 1993. Lògicament va tenir efectes en la desocupació passant d'un 3% a un 12% i el dèficit públic va arribar fins al 12%. La morositat va ser un problema seriós per al sector financer en el fet que les dotacions van arribar al 12% sobre el PIB.

En una conferència convidat per la Reserva Federal, Bäckström analitzar la situació i les decisions preses.

En aquests anys el 90% dels bancs van patir greus pèrdues que eren molt més grans que els recursos propis de les entitats, de manera que 5 dels 7 grans bancs es van veure obligats a obtenir recursos dels seus accionistes o de l'Estat que va conduir una crisi sistèmica .

Quan es produeix una crisi financera el primer i més important és mantenir la liquiditat del sistema per evitar un efecte contagi sobre altres parts del sistema bancari. A més es va establir una garantia general sobre la totalitat del sistema bancari de desembre de 1992: aquest pas va ser de vital importància.

Aquest projecte el va presentar el govern i l'oposició i aquesta col.laboració resultar essencial per a la resolució de la crisi. Així el banc va oferir protecció de totes les pèrdues als deutors excepte per als accionistes.

Les ajudes directes per mitjà de la injecció de capital en el sistema bancari va ser d'un 4% del PIB, capital que amb posterioritat es va recuperar gairebé totalment.

Una forma que es va considerar per limitar el dany moral dels problemes va ser entrar en negociacions amb els bancs que necessitaven ajuda per subratllar que les pèrdues serien cobertes en primer lloc amb el capital dels actuals accionistes.

Les autoritats bancàries van haver d'escollir entre dues alternatives. El primer mètode consistia a posposar l'informe de pèrdues el màxim possible dins de la legalitat i usar els ingressos corrents del banc per anar fent una dotació gradual de les pèrdues dels actius: un avantatge d'aquest mètode és l'evitar la venda massiva dels actius per sota dels valors de mercat de llarg termini. Un problema és que evita la resolució ràpida dels problemes bancaris i al final pot acabar sent una situació més problemàtica com havia passat als EUA en els 80. L'altre mètode consistia a comptabilitzar des del primer moment totes les possibles pèrdues i dotacions: això clarifica l'abast dels problemes i el suport necessari, els bancs saben quina és la magnitud dels seus problemes i aquesta solució crea confiança. Asimismo evita exagerar la percepció dels problemes, per exemple, valorar els immobles de manera molt estricta en un mercat altament deprimit: d'aquesta manera s'evita als prestadors agreujar les seves dificultats temporals forçant acceptar condicions més fortes que podria provocar l'entrada en mora . Les autoritats sueques es van decidir pel segon mètode: revelant les pèrdues dels préstecs i assignant valors realistes al mercat immobiliari i altres actius. Aquest mètode va ser coherent amb altres principis bàsics com restablir la confiança. En general es pot dir que el nivell de valoració resultar realista.

En resum, les autoritats van prendre control d'una insolvència total del sistema: dissenyar un sistema que va comptar amb el suport dels dos partits majoritaris, no recompensar gratuïtament als accionistes, van separar la part reguladora i la gestió de les entitats i. Sobretot, amb un procés de dotació ràpida i realista evitar que el procés fos molt més llarg i nociu per al sistema.

Sobre realitat i percepcions. Eleccions al Parlament de Catalunya.
Estic convençut que d'haver governat CiU els darrers quatre anys no hi haurien més hospitals a Catalunya, ni escoles i guarderies ni millors serveis socials ni millors infraestructures ni més habitatge protegit ni menys crisi econòmica ni millor finançament ni millor política lingüística ni més polítiques verdes ni un Estatut millor ni menys crisi i ni tan sols menys dèficit.
En canvi, és clar que la percepció que es té de la gestió del que volien anomenar govern d'entesa no es favorable.
Certament un govern de coalició no és un govern monolític, aquest fa menys nosa als ciutadans amb escarafalls diversos per tal de remarcar el perfil de cadascú. Sembla ser que en l'era de les xarxes socials on tothom hi diu la seva, ens costa assumir la diversitat en la cosa pública. Probablement, en moments de crisi tenim tendència a demanar governs forts i solucions fàcils i ràpides; ningú no garanteix que ens siguin favorables, però ens sentim més segurs. M'atreveixo a avisar que encara no ho hem vist tot.
Bé, som aquí i toquen eleccions. Cal recordar, que bona part dels recursos econòmics i els desenvolupaments normatius d'allò que afecta a la quotidianitat dels catalans es gestionen a Catalunya; altra cosa és que siguin insuficients i en moltes àrees s'hagi de fer en el marc legislat per l'estat.
És clar que guanyarà CiU, sembla difícil que sigui per majoria absoluta. CiU és una coalició d'orientació liberal tot i l'afegit democratacristià. En un moment com aquest és segur que no milloraran les polítiques públiques orientades cap allò social, ans al contrari, es reduiran amb l'argument del dèficit. El liberalisme de CiU és moderat, però el moment actual és especialment difícil. Hem pogut escoltar globus sonda prou atrevits quan Mas proposà la reducció d'un 25% dels funcionaris de la Generalitat, no podia parlar d'altra cosa que de privatitzar serveis. Si es tracta de finançar desprès els serveis privatitzats, representa un regal del patrimoni dels ciutadans, si no, vol dir que els ciutadans se'ls han de pagar directament, els que puguin.
Representaria aquesta política una millora del PIB o de l'economia productiva catalana? No hi té res a veure. Pel que fa al concert econòmic, per més que CiU torni a ser decisiva en la política de l'estat, no veig que ella soleta pugui acostar-se ni de lluny al concert basc, tot i que se li pugui donar el títol honorífic de concert a un peix al cove. Tanmateix, les propostes més agosarades van perdent força a mida que s'acosta el dia de les eleccions i sembla que predomina la prudència.
Si CiU guanya clarament, però sense majoria absoluta, pot optar per un govern en solitari amb suports parlamentaris o per un govern de coalició. En el darrer període de Pujol, CiU governava amb el suport del PP. Aquest suport sembla ara més difícil atesa la demagògia anticatalana del PP; almenys fins que aquest guany les eleccions espanyoles sense majoria absoluta. No vull oblidar el coqueteig populista xenòfob i l'atac al model de normalització lingüística del PP. Amb tot vull pensar que aquest electoralisme serà oblidat si es perfila el pacte.
Tampoc crec que CiU s'interessi, ni ara ni en un horitzó previsible, per un pacte amb ERC que inclogui un referèndum per la independència. Menys amb l'independentisme a la baixa i dividit. Finalment, la beneficiària de la sotragada de l'estatut i la gran manifestació de predomini independentista és el catalanisme mesurat. Sol passar.
Sí que és cert que la sentència sobre l'Estatut ha creat un atzucac insoluble i de llarg recorregut que remarca un blindatge a la baixa del règim actual que un dia o altre s'esquerdarà definitivament. No em sembla que hagi de ser ara. En la meva opinió, l'independentisme ha de dibuixar més clarament com, amb qui i amb què compta, com a mínim en l'àmbit europeu, per fer viable la independència real i no la mítica. El catalanisme valent no pot aconseguir els seus objectius només des de la rauxa alliberadora, li cal també el seny ferm i convençut.
Queda la sociovergència: Ben vista pel PSOE, i no esmentada per CiU ni el PSC. Atès el reforçament del neoespanyolisme unitari que, a més, cerca arguments en la crisi; l'horitzó econòmic i identitari no són gens afalagadors, estem novament a la defensiva; la governança no serà fàcil ni lluïda. Què us en sembla aquesta opció? Té en contra el probable interès de CiU en ser decisiva amb el PP a Madrid, oportunitat que deu estar valorant com a estratègia tradicional en l'àmbit espanyol per aconseguir beneficis.
L'opció d'Iniciativa és clarament el tripartit. En la meva opinió, Iniciativa, juga amb uns colors de limitat present però de més futur. Llavors, perquè encasellar-se? En la mida que es vagi veient que no hi ha solucions fàcils si no són transformadores i que el sistema està tocat, pot o no fer propostes per a l'espai del PSC? Ho pot fer amb el de CiU? I amb els abstencionistes? Llavors, caldrà presentar-se com a partit amb voluntat govern, amb capteniment de govern, amb o sense tripartit, amb o sense PSC. I això, sense perdre de vista els objectius. Cal Temps.
No descartem d'entrada un nou tripartit, però el desgast ha estat fort, la crisi l'ha tocat, algunes bases de PSC i ERC no l'entenen, les direccions marquen distàncies, Madrid no el vol. Massa difícil.
Quatre apunts sobre com està el pati, segons em sembla.

És molt interessant tot el que apuntes, l'excés de capital financer al qual cal alimentar amb deute, l'explosió de productivitat, el repartiment del que hi ha ... Com tu dius, tot això apunta a un canvi vital, diria civilitzatori. Tinc poc a dir, llevat posar-me com filosòfic: En realitat tot sobra, excepte energia, i, en canvi, estem a prop de no tenir de res. El capital financer es dilueix en l'eteri, implosiona un sistema econòmic, una manera d'entendre i organitzar el món, de sobreviure en ell, una psicologia, un sentit. Ens queda això, narrar aquesta barbàrie que apunta al trànsit ... La geopolítica es disloca al compàs de la geoeconomia. Hi ha alguna cosa que la raó pugui fer? Per ara no.
Mirem ho així, és grandiós ... Per a què fer ara anàlisis tècniques? Me'n vaig a meditar.

Attac, entitat ciutadana que proposa una taxa sobre les transaccions financeres

Lina Gálvez - Consell Científic d'ATTAC Espanya

Des de fa mesos, els mercats estan utilitzant el poder que els dóna la seva pressió especulativa sobre el deute dels estats per imposar als governs les mesures que millor convenen a les grans empreses ia la banca.

Es tracta d'una extorsió força evident a la qual alguns governs com l'espanyol li estan fent front amb tanta malaptesa com candidesa. En lloc d'utilitzar els ressorts del seu poder representatiu i sobirà i en lloc de parlar clar a la ciutadania perquè aquesta li parli al seu torn clar als especuladors, els governs s'entesten a fer front al xantatge cedint a les seves demandes, creient que sortiran del compromís acceptant les seves condicions. Un comportament ingenu perquè els mercats, com tots els xantatgistes, són insaciables i acabem de tenir bones proves d'això. El Govern espanyol ha fet els deures impostos, ha pres les mesures més dures contra els drets laborals de la nostra democràcia, ha realitzat una retallada de despesa pública terrible i acaba d'aprovar un projecte de pressupostos que ni la dreta més neoliberal s'ha atrevit a posar en marxa. El mateix president del Govern esmorzar fa poc a Nova York amb les versions en carn i ossos d'aquests mercats. Zapatero va compartir taula i estovalles amb les grans finances representades per Citigroup, Morgan Stanley o Goldman Sachs i dinar també amb un dels seus altaveus, els editorialistes de The Wall Street Journal per ratificar, imagino, que el seu govern estava prenent una a una les mesures que se li exigeixen.

Doncs bé, només uns dies després de l'esmorzar del president i de les seves últimes i flamants mesures neoliberals, l'agència Moody's rebaixava el valor del deute espanyol i el Wall Street Journal, que pertany al grup News Corporation del qual és conseller Aznar, editava un vídeo d'uns 15 minuts sobre la crisi econòmica a Espanya on es planteja la incògnita de si Espanya és un país massa petit com per deixar-lo caure, tipus Grècia, o massa gran per no deixar-lo caure. Un vídeo, que es pot veure a internet, en el qual aproximadament la meitat del seu temps està dedicada a mostrar imatges dels Sanfermines, de ballarins de flamenc al carrer i de festes de tot tipus per venir a dir que els espanyols som uns ganduls que no volem treballar i l'única aspiració és viure de la teta de l'Estat. Com si estar a l'atur fossin unes autèntiques vacances amb totes les despeses pagades. Quan la ministra d'Economia va presentar el projecte de pressupost ha afirmat que aquest "ens defensa dels mercats" mostrant que la ingenuïtat d'aquest Govern no té cura. Ni l'esmorzar de Zapatero, ni les seves mesures d'austeritat i liberalització serveixen de molt davant els mercats i els seus representants de carn i ossos perquè són insaciables. El mateix que no es venç a un xantatgista acceptant les seves exigències, perquè sempre anirà a més, no es pot vèncer la immoral pressió dels mercats especulatius consentint que imposin les seves condicions als governs.

Zapatero i qui avui dirigeixen la Unió Europea s'equivoquen perquè els estan deixant fer al seu antull, en contra del que afirmaven fa ara just dos anys doce exdirigents socialdemòcrates europeus en el títol d'una carta conjunta al llavors president de la Comissió Europea i que hauria de convertir-se en el crit de guerra democràtica dels nostres pobles: "Els mercats financers no ens poden governar".

Acabo d'escoltar la notícia que informa de l'acord comercial de gran abast entre Grècia i Xina. No conec encara reaccions i detalls. L'acord inclou el compromís xinès de compra massiva de deute grec, així Grècia s'estalvia la fallida i de retruc la Unió Europea alleuja força la pressió financera. El xinesos entren a Europa per la porta gran.
Xina, de fa temps està penetrant amb força a l'Àfrica, la debilitat actual del que havíem anomenat primer món li ofereix una oportunitat immillorable d'entrada; pel que fa a l'àreaa asiàtica, la pugna entre Xina i el Japó arriba a la tensió militar.
El gran productor mundial ha de fer encara un llarg recorregut per arribar als nivells de productivitat de, per exemple, Alemanya; té també problemes econòmics de sobreproducció, un mercat intern molt i molt pobre que no pot substituir la davallada de les exportacions i gravíssims dèficits socials. Però del tàndem producció xinesa consum nord-americà, n'ha sortit extraordinàriament enfortida, com no podia ser d'altra manera.
El resultat final de la fugida endavant de nordamèrica i Gran Bretanya impulsant una globalització en què es reservaven el domini de l'especulació financera i la intervenció militar ha acabat amb aquests resultats. Europa ha fet de comparsa subalterna dels Estats Units seguint el paper tradicional d'ençà de la Segona Guerra Mundial.
Ara Xina es forta també financerament atès l'enorme volum de divises -especialment de dòlars- acumulades i que està començant a utilitzar. El gran país oriental ha comprès que si no intervé, se'n va en orris sense remei tota l'economia mundial. Però aquesta intervenció no serà gratis. Estem assistint a una important i accelerada recomposició de la geoeconomia mundial i a la decadència del gran imperi americà i de retruc Occident.
Això no obstant, Europa és un gran productor i un gran mercat. Europa ha de procurar que aquests moviments indeturables es coordinin mitjançant acords globals.
Quines condicions estratègiques hauria de proposar Europa per a entomar l'escomesa? en la meva opinió:
Control i càrrega fiscal de l'especulació financera que no produeix res, purament infla amb papers, els quals acaben convertint-se en deutes absolutament insostenibles per a tots i l'enriquiment exactament de quatre o cinc. Segon, pressionar a Xina per a una democratització que impliqui la llibertat sindical, és a dir, que faci una competència lleial ajustada a la seva fase de desenvolupament. Tercer, revaluació de la seva moneda, molt minusvalorada, circumstància que augmenta exageradament la seva competitivitat.
Per la seva part, Europa ha de col·laborar a la transició monetària que suposa el final del dolar com a moneda de referència i assumir el reequilibri de forces mundial.
Crec que aquest trànsit es portarà a terme de bona o mala manera. Cal saber, encara la reacció d'Estats Units, que fins fa quatre dies somniava en mantenir l'hegemonia mundial gràcies a la força militar. També hi ha molt joc brut monetari i financer per jugar.
Deixem-ho, doncs, aquí i seguim observant la recomposició de forces mundial.

Tret d’un apunt de Plaentxi al bloc Burbuja inmobiliaria.

No seré jo qui eximeixi de reponsabilitat a tots i cada un dels que participàrem, per acció o omissió en el desgavell de la dècada passada. Callàvem com putes, condescendents, mentre contemplàvem el saqueig. Sempre amb aquesta mentalitat estreta i mesquina, consentíem el crim a canvi de les engrunes que queien de la taula del banquet. Qui podia pensar que hi hauria un demà?

Tanmateix em pregunto:

Per què si els executius bancaris estan accedint a fons públics i finestres de liquiditat dels diners de tots, segueixen guanyant més que un simple executiu de correus?

Per què si el crèdit és tan important no es regula com si fos el sector sanitari o de subministrament d’aigües? Per què es privatitzen els guanys però es nacionalitzen les pèrdues?

Per què s’accepta tan a la lleugera que la meitat dels beneficis de l’IBEX vinguin del sector financer que no produeix absolutament res tot i ser necessari?

Per què hi ha sis vegades menys d’agents de l’FBI dedicats a crims financers que en els anys 80?

Per què cap executiu bancari ha tornat els seus bonus però molts treballadors han perdut la casa?

Per què el privilegi exorbitant de crear diners del no res que tenen els bancs amb la reserva fraccionària no comporta responsabilitats exorbitants?

¿Per què en els anys 80 es va empresonar a més de mil banquers als EUA durant la crisi dels Savings and Loans però ara no s’ha ficat a ningú a la presó encara?

Per què els Estats no s’han posat a investigar el frau bancari si fins la mateixa agència Fitch en revisar un CDO d’hipoteques 1-1 va dir que havia trobat indicis de frau en totes i cadascuna d’elles?

Per què els governs han permès les polítiques de devaluacions competitives de països asiàtics amb l’aplaudiment dels bancs?

Per què els contribuents han de cobrir les pèrdues dels excessos de crèdit del sector financer?

Per què els contribuents paguen i no els accionistes, bonistes i executius juntament amb els deutors que es van endeutar de més?

Per què es vol desincentivar l’estalvi i castigar el petit estalviador per salvar els que van prestar de més i es van endeutar de més? Per què es castiga a prudent i es premia el irresponsable?

Per què els governs no tenen el que s’ha de tenir per dir-li al sector financer que estan al servei del sector productiu i no al revés?

Per què es canvien les lleis comptables per als bancs i se’ls permet fer valoracions d’actius fora de la realitat?

Per què països sobirans que no permeten amenaces ni de terroristes ni potències estrangeres es pleguen davant els banquers?

Per què van tenir els nassos de repartir milers de milions de dòlars en bonus quan estaven mamant de la teta del contribuent?

Per què no s’admet que si els banquers s’haguessin regit pels principis bancaris de tota la vida de no més d’un terç de despeses destinat a habitatge i no més del 80% del valor del preu de la compravenda destinat a crèdit mai haguéssim tingut bombolla immobiliària?

Per què els bancs van permetre les taxacions falses? Per què no s’investiga?

Publicat per: plaentxi