Born to be wild VII

New York, Ontario (Canadà), Pensylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Kentucky i finalment Tennessee. Ja hem passat per tots aquests estats i us assegurem que en aquest últim és el que hi fa més calor.
El motel on ens hi estarem un parell de nits està a les afores de Nashville. En aquest si que s'hi podria filmar un “Slasher” com déu mana! Però té piscina i de vegades, només de vegades, el country pot esperar.

Després del bany estàvem llestos per anar cap al centre de la ciutat....bé ciutat... Nashville són 3 carrers importants, un de turístic i els 2 gratacels de rigor...res, poca cosa. Però el primer problema era de transport. La dona de recepció ens havia advertit:

a) que els polis estan “muy cabrones” amb els cotxes que es passen de temps al parquímetre.
b) que els parkings “valen mucha plata”.
c) que tot el transport públic que passava per allí era un autobús “de la chingada” i que no sabia si passaria.
d) que per tot plegat el millor era pagar un taxi per fer les 9.3 milles que ens separaven del centre.

Vam decidir no fer-li ni cas i ens vam preparar per agafar el bus que segons deia la web del servei d'autobusos, sortia mitja hora després. Llavors un sudamericà que resulta que estava allà a la recepció amb nosaltres, jo no l'havia ni vist, es va aixecar i ens va dir: “Yo les llevo broder”.

I ja ens veus a tots dos dins un cotxe amb l'Hernán, la seva dona embarassada apunt de petar i dos criatures més. Evidentment, les normes de seguretat pel que fa a l'ocupació de seients de cotxe no era del tot compartida per aquella família. El conductor conduïa a tota llet sense cinturó, dos nens que no passaven dels deu anys al darrere sense cap cadireta especial ni cap cinturó, a una finestreta la dona embarassada sense lligar no fos cas que el cinturó no obstruís alguna via d'alimentació i/o respiració del nadó.

Durant el viatge pensava i malpensava alhora. Quan pensava em deia: “Que bé, ens ha vist una mica penjats i el tio simpàtic ens acosta al centre mogut per una entranyable connexió còsmico-galactico-fraternal entre el poble porto-riqueny i el poble català.”.
Però quan malpensava, deia: “Ara no sé com reaccionar...voldrà “plata”? Ho ha fet per la pasta i tota aquesta unió entre pobles és mentida?

Com que no sabíem que s'havia de fer en aquests casos (obrir la cartera i oferir diners pot semblar més insultant que no fer res) vam optar per la solució de baixar del cotxe i donar les gràcies infinites vegades. Ens va semblar que es donava per satisfet. Per tant les preguntes van quedar sense resposta i nosaltres a Broadway Street, un dels carrers amb més música en directe per metre quadrat del món.

Tothom que vol ser alguna cosa en el món del country va a Nashville a provar sort. Molta gent va amb una guitarra a la mà o penjada a l'esquena passejant-se amunt i avall, buscant vés a saber què..

Aquí s'han descobert els talents de Dolly Parton, Allyson Krauss, Alan Jackson i molts d'altres artistes que a nosaltres ni ens sonen però que només un d'ells, qualsevol, ha venut més discos que tot el que s'ha venut de música en català en tota la historia.
Ens decidim entrar al Tootsie's. El bar de referència. Una banda interpreta clàssics de l'estil i tothom balla....S'atreveixen amb tot. “Ring of Fire” de Johnny Cash, posa el bar uns quants decibels per sobre de el que és saludable.

És com si estiguéssim a Calella de Palafrugell i un grup d'havaneres, cantés “La bella Lola” davant del “Grup d'amics de l'havanera” de Rupit tots ben passadets de rom cremat. Són les 7 de la tarda i la meitat de la concurrència va pet. Intentem posar-nos al seu nivell, cosa que no ens costa massa. A les 9 sortim del bar segurs d'haver tastat l'autèntic sabor de Nashville.

Busquem lloc per sopar però entre el cansament i les cerveses decidim tornar a l'hotel amb l'autobús núm. 12, que segons la de l'hotel és el que ens deixa a 5 minuts a peu de la nostra habitació. Al cap de 5 minuts d'estar dins el bus i d'haver tret el mapa de la línia ja teníem a 6 o 7 persones de tots colors, preguntant-nos on anàvem, d'on érem i que sobretot...ens havíem equivocat de línia!!! AAArrrrrgghhh!!! ....Don't panic! Fem tota la volta fins a l'estació d'inici i au, cap problema. Llavors, un noi ens diu que no, que anem bé, que l'última és la nostra parada! No entenem res. El conductor ens diu que hem confós a tothom entre el número de casa i el número de carrer. Bravo per nosaltres!

Per celebrar els 47 minuts d'angoixa relativa, sopem al Hooters, on fem una amiga més, Sasha la cambrera. Aquest restaurant és un local pseudo-porno on les cambreres van curtíssimes de roba i es deixen tirar fotos en posicions sexys per camioners poc agraciats. Però la Sasha no. Ella és d'una altra pasta. Ha vingut al món per fer-nos feliços servint-nos menjar. En tot el sopar vaig comptar 8 vegades “It's everything OK?”. Servicialment interessada per la nostra procedència mediterrània, vam entaular conversa acabada amb la foto de rigor.

L'endemà visitem el genial museu del Country. Embadalits admirem guitarres, vestits, cadillacs superhorteresí, discos d'or i de platí, vídeos històrics amb actuacions memorables, fotografies magnífiques tornades a fotografiar per nosaltres i tothom que hi passa. Tot està molt més ordenat que en el Rock'n'roll Hall of Fame. Didàcticament el supera.

Per acabar la jornada tornem a Broadway Street a veure més cervesa a 3 dòlars i presenciar un fantàstic concert de bluegrass. Ens quedem fins al final. Marxem contentíssims a veure el Partenó. Resulta que tenen una còpia exacte. No es pot entrar ja que hi fan un happening.

Però aquest edifici no li arriba ni a la sola de la sabata a tot l'ambient del carrer Broadway ni al fantàstic museu d'un dels estils més influents de la música popular.

Apali!!!