Born to be wild X (no és un capítol porno!)

Per arribar a Yellowstone cal carregar-se de paciència si véns d'una mica lluny. Durant la preparació del viatge vam pensar de fer les 2000 milles (uns 3200 km.) que separen New Orleans de Yellowstone, en cotxe. Llavors vam deixar l'alcohol de banda i com persones racionals vam optar per fer el trajecte en avió. De totes maneres, al saber que havíem d'agafar tres avions en un trajecte d'unes 6 hores en total, ens van agafar ganes de tornar a l'alcohol.

Vam sortir de New Orleans direcció Houston. De Houston vam volar fins a Denver. I de Denver, finalment a l'aeroport de Jackson Hole, dins el parc Natural del Grand Teton.

Al arribar vam recollir el cotxe que havíem reservat. Els pèls de punta se'ns van posar quan la senyoreta de l'empresa de lloguer va pronunciar la paraula "convertible". O sigui que els següents 15 dies del nostre viatge els faríem a lloms d'un Ford Mustang descapotable!!! D'ara en endavant jo seré la Thelma i tu la Louise, em va dir la Gemma.

Però allò important, el que realment ens ha deixat amb la boca oberta ha estat el Parc de Yellowstone. Mare de déu dels set dolooooors!!!! Si Memphis és un temple, Yellowstone és la catedral de la natura! És com si agafessis els Alps, el Delta de l'Ebre, Aigüestortes, Doñana, els boscos d'Irati, els dolomites italians, tota Suïssa sencera; ho poséssis en una coctelera i remenessis.

A sobre, el parc, és la zona amb més activitat geotèrmica del planeta. O sigui que a part de veure animals, animalons, animalassos, cascades altíssimes, boscos i paisatges de tot tipus, hem pogut disfrutar d'aquestes increïbles zones termals on l'aigua s'escapa de les entranyes de la terra a altíssima temperatura formant cràters, guèisers, piscines naturals d'aigua bullint, creant unes tonalitats de colors sobre les roques i a la terra que mai havíem vist.

La gran estrella d'aquest espectacle, és l'Old Faithful. Un guèiser que amb puntualitat britànica, escup cada hora i mitja més o menys, entre 15.000 i 30.000 litres d'aigua a una alçada d'uns 25-30 metres. Impressionant! Però la resta de zones amb piscines d'aigua bullint, torrents fumejants, petits guèisers i d'altres meravelles semblants, no li van massa al darrere.

Abans de marxar vam visitar el llac Yellowstone. Un llac immens i un bon punt base on els clàssics “Rangers” del parc comparteixen la seva saviesa amb tots els turistes que els vulguin escoltar...i pagar, of course. Vaig cometre la gosadia de ficar-me a l'aigua. Estava tant freda que feia venir mal de cap quan t'hi capbussaves, i això a principis d'agost. Però davant d'aquell llac era impossible no pensar: “M'hi fico...pels meus...que m'hi fico!”. I així va ser.

També és increïble el parc veí, el Gran Teton. Des de que aterres a l'aeroport, unes muntanyes gegants, els tetons, et vigilen contínuament i mai et perden de vista. Tenim la sensació que ens ha quedat pendent aquest parc, tan majestuós com el de Yellowstone.
Marxem al migdia, parant contínuament al voral de la carretera per fer fotos i més fotos. Sóc un fotògraf pèssim, però la càmera fa la resta.

Ens dirigim cap al sud, passem per l'estat d'Idaho, on també tastem el regust dels paisatges del far-west i les carreteres perfectes i entrem a Utah, on s'ens fa fosc i fem parada i fonda prop de la capital, Salt lake City (Ciutat natal d'Steve Trumbo, ex-jugador del barça de bàsquet, i de molts mormons com ell). La intenció és marxar l'endemà al matí en direcció sud, parar a la frontera entre els estats de Utah i Arizona per veure el Bryce Canyon i fer nit a uns 200 km més al sud, al poble “navajo” de Page per veure l'Antelope Canyon.

Apali!!