Born to be wild XII

Las Vegas és una altra cosa. No es pot comparar amb res. Quan hi arribes amb cotxe et sorprèn. Després d'hores de cotxe creuant el desert, fas un revolt pronunciat i...tatxàn...sense avisar...allà està. Un mar de llums com mai havia vist abans ens donava la benvinguda.

Quan érem a Cleveland, al Rock'n'roll hall of fame, vam conèixer una parella d'uns 60 anys que podríem classificar com la parella mitja americana. Ens van dir que a l'agost anirien dues setmanes a Las Vegas. Quan passejàvem per primer cop per l'Strip, el carrer principal, dèiem: Què cony hi fots aquí dues setmanes? Primer de tot: No es pot sortir de l'hotel, la calor és infernal. Saps quan passes per la part del darrere d'un aire condicionat?

Doncs això, un aire calent i irrespirable fa que no vulguis moure de dins de l'hotel i et fa estar a la banda correcta de l'aire condicionat. Nosaltres creiem que el caps dels hotels s'han conxorxat per crear un micro-clima a la ciutat, així la gent no té la idea de fer el que segur que a ells no els hi agrada gens que facin: Passejar.

Només entrar a l'hotel, de temàtica nipona, ja veus de que va la història. Bateries de màquines escurabutxaques t'esperen abans de que puguis fer el check-in. Just al darrere, taules de pòquer, blackjack, ruleta, daus i tot el que et puguis imaginar, t'esperen per fotre't els calés. No vam jugar a res fins l'endemà. Vam pactar que ens jugaríem al blackjack la irrisòria quantitat de 20 dòlars. Recordo haver-ne jugat a l'excursió de fi de curs de 3er de BUP, des de llavors, mai més.

Tot decidits ens vam dirigir a la taula de blackjack, que tenia una curiositat. En aquest hotel, els croupiers de les taules d'aquest joc són imitadors de cantants famosos. Es fan dir “Dealertainers”. Hi ha en Michael Jackson, Avril Lavigne, Ozzy Osbourne, Garth Brooks etc...Quan a la taula del imitador en qüestió no hi ha ningú, aquest puja a un petit escenari a cantar una cançó. El volum de la cançó original està tant alt que amb prou feines se li sent la veu.

Nosaltres ens decidim a seure a la taula de la Dolly Parton. Com una mare....ens va cuidar com una mare!!! La característica principal de la seva imitació, a part de cantar , era que cada cop que algú treia blackjack, ella remenava els seus voluminosos pits. Només li faltava que sonés una campana també! Els seus pits eren ....com una pel.lícula de ciència-ficció dels 80, no han aguantat el pas del temps. Tampoc semblava preocupada amb el tema, no tenia pas cap vergonya. Vam aguantar uns 40 minuts amb 20 dòlars. El nostre benefici màxim va ser, en un moment donat entre el minut 23 i 24 de 6 dòlars, fins que en unes quantes mans jugades desastrosament per un servidor, ho vam perdre tot. Ens vam aixecar de la taula amb aquella dignitat catalana i ens vam acomiadar de la Dolly i els seus pits caducats. La nostra cadira la va ocupar una senyora que va canviar uns 300 dòlars en fitxes. Està clar que nosaltres no som d'eixe món.

La frikada del dia va ocórrer a les 3.30 de la matinada. Ja feia un parell d'hores que dormíem quan de cop i volta es va disparar una alarma a l'habitació. Ens va cardar un susto que quasi ens morim. L'alarma no parava i no sabíem que fer. De cop, un a veu que sortia d'un altaveu del sostre anunciava que no sortíssim de les habitacions i que esperéssim instruccions. Potser a la Dolly se li havia rebentat un pit i s'estava inundant la 1a planta? Evidentment si et diuen que et quedis a l'habitació, tu fas el contrari. La Gemma va sortir al passadís i va comprovar com l'alarma havia sonat a totes les habitacions de l'hotel.

El passadís estava a petar de gent amb pijama, quins pijames maredédeu, (per això dormo sense) quan la nostra veïna del davant, una iaia sudamericana va començar a cridar a la Gemma: “Qué dicen??? no entiendo nada?? alguien habla español??” La Gemma la va voler calmar traduint-li a l'espanyol el que deia la veu. Ella va respondre: “Vale vale...pero no me dejes!!!” El moment “terror en el pasillo” va acabar quan la veu va anunciar que era una falsa alarma. La Gemma li va comunicar la bona nova a la iaia i tots tant feliços a dormir altre cop. Pots pensar què devia ser. Algun tajat fent de les seves, segur. Ara, era per matar-lo.

Las Vegas va servir per practicar el meu anglès a d'altres nivells. Vam comprar la connexió internet de l'hotel a l'escandalós preu de 10 dòlars per 24 hores. No anava bé. Em van passar amb dos tècnics i cap va ser capaç de solucionar-ho. Ara, vaig parlar anglès informàtic durant una hora, que si networks, que si connexions,....total per res.

Pel demés, Las Vegas és un lloc ple d'Hotels/restaurants/casinos/botigues lluitant per veure qui s'enduu el premi al més hortera. Tenen una fixació malaltissa amb França i sobretot amb Itàlia. Per mi que creuen que és elegant tenir l'Òpera de París, en petit, al costat de la Torre Eiffel, en petit.

Home...espectacular ho és un rato...però podent veure els de veritat...El primer premi segons la nostra modesta opinió se l'enduu l'Hotel “The Venetian”. Tenen un canal que dóna la volta a l'hotel i també passa pel seu interior. Les parelles fan cua per pagar 16 dòlars, pujar a una góndola i donar una volta pel canal. El gondolieri, com no podia ser d'altra manera, canta cançons en italià. En fi...que encara no entenem com algú pot passar-se dues setmanes de les seves vacances en aquesta ciutat.

Apali!