Camí llarg i feixuc
Enviat per @miquelcolomert el
1 de setembre. Reunions a partir d'avui. No serveixen de gaire. Aquest curs, que comença el dia 12, farem més hores de classe i tindrem més hores de dedicació no lectives i cobrarem el mateix sou ja rebaixat si és que no l'escapcen encara més. Ho farem sense rondinar, si més no jo. No penso fer cap vaga. Ara: tot anirà a pitjor. Cada professor haurà d'atendre més alumnes. No hi ha diners, però el principal problema del país no són els diners. El principal problema del país és el poc valor que fins ara s'ha donat al saber. Al saber i a les formes. Els darrers temps tot això ha fet la sensació d'un carnaval ininterromput. Tot ha hagut de ser lúdic i sobretot que no costés gaire esforç. Hi ha excepcions, és clar, sempre n'hi ha, però en general aquí ningú no sap res de res, i a més a més tampoc a ningú no importa. Tot ha de ser lúdic i poc sacrificat. I, encara, el pitjor és que ens hem dedicat a no ensenyar sinó els aspectes dolços i el costat bo de la vida pensant que ja arribarà el moment que la raó ajudi als nois i noies a acceptar o a combatre tot el que hi ha de dolent. Però, ¿de quina manera pot formar-se la raó si no se l'aplica cada dia a distingir el bé del mal? La vida és una educació constant i cal estudiar i aprendre-ho tot. I ningú no ha dit mai que això sigui fàcil ni que sigui un joc. Ara en paguem les conseqüències. L'economia reflecteix la baixesa moral general. La misèria pitjor és la ignorància i un país que estalvia en ensenyament i en formació -en educació- no és un país ni és res. No passa de ser un bluff. El redreçament, si és que no és ja massa tard, serà un camí llarg i feixuc. La ignorància no és compatible amb la riquesa. Ni amb la llibertat.
www.miquelcolomer.cat
2 comentaris
Comentaris
Cultura de l'esforç
Enviat per Marc Soler i Colomer el Dij, 01/09/2011 - 11:32
Molt d'acord, Miquel.
Hi va haver un moment en el que algú (alguns, probablement) van decidir carregar-se (inconscientment, probablement) la cultura de l'esforç. Ja no "es portava" allò de suspendre aquells alumnes que no passaven el tall. Les notes eren l'exponent d'un sistema "carca" i obsolet. No estava bé promoure la competitivitat que ens asseguraven hi havia darrera de les notes.
A tot això s'hi ha anat afegint una manca de respecte a l'autoritat dels mestres, en molts casos, adobada pels mateixos pares i mares dels alumnes. També podríem parlar dels criteris (més aviat pocs) a l'hora de fixar nous estàndards de com anar vestits a l'escola (o si més no de permetre-ho). Algú dirà que això és anecdòtic. No ho tinc tan clar.
Comparteixo l'opinió que ara els alumnes treballen menys, que se'ls exigeix menys. Si les dades comparatives amb altres països avalessin el nostre model, tocaria callar. Però sembla que la cosa no és precisament per estar massa satisfets.
Mala peça al teler si no aconseguim un punt d'inflexió.
Afortunadament la crisi també
Enviat per eulalia el Dij, 01/09/2011 - 14:20
Afortunadament la crisi també ha arribat al món de la educació. Crisi, canvi, oportunitat és un procés dinàmic. Els vells paradigmes estan morint i els nous encara no han nascut, ens toca viure aquesta transició amb la confiança de que després del caos ve l'ordre.
Sabem el que no volem, fantàstic, és el moment de dissenyar el que sí volem. Els nostres nens i joves ho demanen a crits, només cal saber escoltar amb la ment molt oberta, curiosa, neutra, compassiva i sobretot imaginativa. Ha quedat demostrat que el sistema actual no funciona, no cal ser molt intel.ligent per a veure-ho. Instal.lar-nos en lamentacions no és útil. Com deia Einstein, amb la llògica i la raó anem de A a B, amb la imaginació anem a tot arreu. Un nou sistema no és que sigui necessari, és inevitable i obvi.
Els nostres joves no necessiten més informació, són fills de la era de la informació, amb un click tens tot el que necessites. En tot cas el que es necessari és generar consciència, discerniment per a utilitzar-la. Tot allò que ensenyes a un nen li estàs impedint que ho aprengui, va dir Piaget. Curiositat, respecte, confiança, centrament, sentit del JO i de l'altre, són entre d'altres totes les eines que es necessiten per a crear una vida de valor, i no d'èxit.
Cultura de l'esforç? El que la societat demana a crits és una vida plena de propòsit. Qui té un gran QUE pot assumir qualsevol COM, no és meu, és de Nietzsche i també de Frankl i de Goethe, i de tants homes brillants que ens han precedit i mostrat.
Què volem veure al món? Com volem que siguin els nostres fills, alumnes, homes, dones, clients...?
Sigue-m'ho primer nosaltres!