COM FER CRÉIXER ELS VALORS HUMANS?

Fa patir una mica el decreixement dels valors humans, que n’hi ha un piló i després els desgranarem. Però tampoc vull ser massa pessimista, perquè molta gent els practica. Vivim d’una manera en què alguna vegada ens oblidem d’aplicar-los. I, és clar, els dos llocs clau per fer-ne l’aprenentatge són, primordialment, la família i, seguidament, l’escola.

Els pares han de donar una educació acurada en aquest sentit. I ara procuraré enumerar-ne uns quants que em vénen a la ment –el lector probablement en trobarà més–: respecte, responsabilitat, prudència, humilitat, gratitud, honestedat, sensibilitat, solidaritat, amor, perdó, empatia, compassió i un gran etcètera.

No els puc comentar tots, però n’agafaré uns quants. Com a mare ho he fet el millor que he sabut. I aviat descobreixes que un ensenyament molt bo és predicar amb l’exemple, perquè l’infant s’emmiralla en els pares per aprendre com moure’s en el món. La primera infantesa és un moment cabdal per fer un bon aprenentatge, i això requereix hores d’atenció a la criatura, encara que t’ajudin a cuidar-la a estones per les necessitats de cada família.

I a l’escola és important que els professors ho tinguin present quan estan davant dels alumnes a l’aula. Ara us explicaré una petita experiència meva. Quan vaig començar a exercir de professora d’anglès a secundària –que això vol dir a adolescents, edat gens fàcil, i hi vaig estar 40 anys–, una de les primeres coses que vaig aprendre va ser que si jo volia que els alumnes em respectessin jo havia de començar per respectar-los a ells. Podies en algun moment renyar-los si alguna cosa no anava bé, però sempre sense cridar i tenint cura de les meves paraules per no faltar-los al respecte. I he de dir que em va donar bon resultat, perquè els alumnes em van creure i no em van faltar mai al respecte. A una nena que un dia ho va intentar, davant de la classe li vaig preguntar si jo li havia faltat algun dia al respecte valent-me de ser més gran que ella i de ser una professora, i em va contestar que mai ho havia fet. La meva resposta, doncs, va ser que ens havíem de respectar perquè tots érem persones, i ho va entendre molt bé, tant que no ho va intentar mai més. I no em digueu que els adolescents d’abans eren més fàcils que els d’ara, perquè aquesta edat de canvi i creixement ha estat sempre molt difícil i recordo que en vaig tenir de molt complicats!

Una altra cosa en què vaig insistir com a professora i mare és en el fet que havien de ser responsables per guanyar-se la confiança de l’entorn i que això seria molt gratificant. També era important ser agraïts amb totes les persones que t’ajudaven, i això implicava la humilitat de saber reconèixer el valor dels altres i no voler sempre tenir la raó. A més de ser molt honestos, perquè això augmentava la credibilitat dels altres cap a tu, guanyaven confiança cap a la teva persona. Sempre els deia que practicant aquests valors els guanyadors més importants érem nosaltres, perquè tot revertia a sobre nostre. Alguns altres els he comentat en altres escrits, com l’amor, que és cabdal.

Vull ser positiva i optimista i pensar que pujarà un jovent molt capaç de portar endavant aquesta societat nova que s’està remodelant, que entendran que aquests valors són imprescindibles per millorar la Terra amb tot el seu món animal i vegetal, i que vindran generacions ecologistes amb tot l’entorn que, a més, respectaran molt tots els éssers humans.

Mª Teresa Quintana i Riera