Comentaris sobre una entrevista al director de "Cartas a Dios"

Aquest cineasta francès ha estat guardonat amb l’Ona d’Or 2011 dels Premis Cinematogràfics Família per la seva pel•lícula “Cartas a Dios”. Aquesta obra, que ell va escriure primer en novel•la, després en versió teatral i finalment en versió cinematogràfica, és un cant a l’esperança en un món desesperat. Explica que escriu i fa cinema per guarir-se de les seves pors i angoixes, i si pot ser, guarir també l’espectador i el lector.

El tema d’aquesta pel•lícula és la mort. Òscar és un nen que té un càncer terminal i es troba molt sol, perquè els pares no accepten veure’l malalt. I aleshores entra en escena la Dama Rosa, que és la dona que l’ajuda a viure els seus darrers dies.

Jo, com ell, penso que la nostra civilització amaga la mort i la silencia. I ell recorda que amb el regal de la vida rebem també el regal de la mort. No l’acceptem com un final normal. I això no vol dir que no hàgim de tenir un gran amor per la vida! I constata que els nens sí que parlen de la mort; som els adults que l’hem convertit en un tema tabú.

Parla de la importància de la imaginació en la vida, i creu que no és una manera de fugir del que és real, sinó de penetrar i explorar el real en profunditat. La veu com una facultat superior que s’hauria de conservar i desenvolupar.

La seva intenció és filmar el misteri, que vol dir acceptar la ignorància. Ell va néixer en un ambient intel•lectual on el món no tenia cap sentit, regnava la filosofia de l’absurd. I en el seu recorregut espiritual descobreix que hi ha una promesa de sentit, que només es deixa entreveure, i que li ha permès passar de l’absurd al misteri. Aquest recorregut comença en la seva experiència al desert del Sàhara l’any 1989. Anava en una expedició, es va perdre i va viure una nit mística. Va passar de l’angoixa a la fe. Va entrar al desert ateu i en va sortir creient. Jo pensava en tantes experiències de desert viscudes per moltes persones, vull dir desert del cor, i que després d’aquestes experiències en surts transformat.

Per a ell el cinema no és un art consagrat únicament al que és material, sinó també consagrat al que és espiritual. El cinema és un art paradoxal, apassionant per a l’exploració de l’invisible, diu. Déu és un personatge de la pel•lícula, però al principi l’Òscar no creu en Déu. La Dama Rosa, la seva amiga, li demana que cada dia escrigui a Déu, i així aprèn a distingir l’essencial de l’accidental. Progressivament sent la necessitat de tenir un encontre amb Déu, fins que arriba a tenir el sentiment d’una presència. Els infants poden tenir vertaderes experiències místiques.

Continua explicant que els éssers poden canviar, i que són les trobades les que modifiquen la nostra vida. Per això l’intercanvi, l’amistat, l’amor són els veritables ferments d’una vida. Empatitzo totalment amb ell quan diu que al nostre món li agrada dramatitzar problemes i conflictes en lloc d’intentar resoldre’ls. Estic d’acord també amb ell quan parla de no perdre la capacitat de meravellar-se de la vida, d’admirar-nos. Ens fem grans, però no vull perdre la capacitat d’admiració davant dels infants, de la natura, de la bondat en el cor de l’home, que hi és, encara que a vegades estigui molt soterrada i tantes altres meravelles.

Vaig trobar l’entrevista tan plena de pensaments profunds, amb els quals m’identificava, que per això vaig creure oportú comentar-la. Desitjo que hi trobeu punts per reflexionar, aprofundir i entrar dins el misteri.
Mª Teresa Quintana