CONCERT D'OCELLS

Continuant amb la meva línia d’admiració per la natura, cada matí de bona hora tinc ocasió de fer-ho amb les passejades que fem amb el meu fill per la serra de Collserola. Tan a prop de la part alta de Barcelona i tan boscosa i amb abundant vegetació variada! Val la pena passejar-hi i anar descobrint diferents camins, alguns vertaderament muntanyosos i per a mi una mica massa costeruts.

Aquesta descoberta l’han feta molts habitants de la ciutat, que són ciclistes o caminants. I com que ens agrada una certa solitud hem buscat algun caminet menys transitat, per estar més sols i perquè les nostres gossetes corrin a cor què vols. És un camí ombrejat molt oportú per la calor, i només entren clarianes de sol entremig dels arbres que li donen un to romàntic.

I el que trobo més bonic i emocionant és el concert que ens fan cada matí els ocells. Quines músiques tan inspiradores! No sé diferenciar la varietat de cants i, per tant, no conec els diferents ocells que habiten en aquests boscos. Un ornitòleg gaudiria estudiant-los, i m’imagino que molts ja deuen haver-ho fet en aquesta serra, que és un parc protegit. La que domina els cants i conec és la meva estimada merla, que no para, perquè és molt garlaire com jo. És la primera que saluda la creació, ja que si em desperto a les sis del matí ja la sento des del llit, i canta fins a la posta de sol i una mica més tard adesiara. És el que em dóna més goig de la passejada i ho espero cada matí. Tenim tant soroll a les ciutats i tantes músiques, que aquesta em sona a música celestial, i vaig pensant que contents deuen estar aquests animalons, i els diàlegs comunicatius que deuen tenir entre ells. Tinc la intuïció que s’entenen i noto com parlotegen: ara un canta i l’altre respon. Tot això combinat amb el raucar de les granotes que viuen en una bassa que trobem pel camí. No penseu que és un guirigall. Sona tot harmoniós, o les meves oïdes ho perceben així.

Hi ha gravacions amb cants d’ocells que tenen com a finalitat relaxar i transportar-te a la natura quan estàs enmig del brogit de la ciutat i lluny de l’ambient rural, que tots necessitem de tant en tant per sanar les nostres oïdes plenes de sorolls que alteren el sistema nerviós, i trobar una certa calma per aquietar-nos.

Allà enmig del bosc fem uns exercicis energètics, creats i recomanats pel mestre espiritual Paramahansa Yogananda. Després de tot plegat, tornem contents d’aquest bany de natura.

Ara bé, hi ha un petit risc en aquesta serra, i és la possible trobada amb un porc senglar, que viuen en aquesta muntanya en gran nombre. Ja els hem trobat i fins i tot fotografiat. Ens n’hem d’allunyar, i ells no ataquen. Alguna vegada trobes una família –pare, mare i fills– que passegen com nosaltres i que busquen la seva pitança, per a ells i els fills als quals deuen ensinistrar. Aleshores hem de vigilar els gossos, que potser rebrien, sobretot les nostres, que són petites.

He començat a llegir la nova encíclica del papa Francesc: “Laudato si”, que he descobert que són les paraules que inicien el “Càntic de les criatures” de sant Francesc, sant que el papa admira molt i per això porta el seu nom; quan sóc al bosc puc meditar-la, ja que és, com sabeu, una encíclica que parla de l’ecologia amb coratge, audàcia i ètica solidària. I, com ja sabem, el gran ecologista de l’edat mitjana va ser sant Francesc, que tenia una gran cura de la natura i els seus animals i admirava aquesta gran bellesa de la creació, que alabava fent-ne cants. Ell sí que sabia com comunicar-se amb tota mena d’animals i els amansia! Sembla que els convocava per reunir-los i parlar-los. Potser és la llegenda, però vull creure que respon a la realitat. Els estimava tant que no em costa creure que s’hi pogués comunicar.

M’heu de permetre que us hagi parlat una vegada més d’aquest sant, que admiro molt pel seu gran amor cap a tota cosa creada i sobretot per les persones més pobres, que sempre ajudava. Justament ell es va fer pobre com un d’ells, i va abandonar tots els conforts que la seva família benestant li proporcionava.

I com que hem parlat d’ocells, se m’acut, per acabar, aconsellar-vos, si podeu, que escolteu “El cant dels ocells” de Pau Casals, gran català, excel·lent violoncel·lista i home lluitador per la pau. Era una cançó popular catalana d’origen desconegut, i Pau Casals en va fer l’adaptació. Va tenir ocasió d’interpretar-la a la seu de les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971, on va rebre la Medalla de la Pau i va parlar al món del seu país. Ja sabeu que escoltar el seu “Cant dels ocells” sempre emociona!

                                                                                                                  Mª Teresa Quintana