Convivint amb la finitud

A mesura que a poc a poc vas despertant la teva consciència, vas trobant llum que il·lumina zones fosques de tu mateix i del món que ens envolta, comences a trobar alguna resposta a les grans preguntes existencials que et sembla que s’acosten a la realitat més profunda, i el món intern i extern es van transformant per començar a descobrir una petita joia a dintre teu que va creixent lentament. Tot això em va succeint amb la pràctica de la meditació i de lectures pausades dels escrits de Paramahansa Yogananda, que donen resposta als grans misteris de la vida i conviden a anar aprofundint. Són escrits que a mi em donen molta pau i comprensió de temes que em semblaven molt difícils i llunyans. I que per altra banda fa anys que hi dono voltes.

El llibre que em proporciona molt benestar és el Bhagavad Gita, escriptura hinduista, que vaig llegint a poc a poc, i que aquest estiu tinc moltes estones per assaborir-lo i per anar entenent els seus ensenyaments profunds. M’agrada molt la versió sànscrit-anglès traduïda per P. Yogananda i amb comentaris aclaridors i pedagògics del mateix Yogananda.

I ara voldria entrar en el tema del títol que encapçala aquest escrit. Lentament vas prenent consciència de la brevetat de la mateixa vida i de tot el que la constitueix. Des de la infantesa et vas adonant que tots els esdeveniments de la vida comencen i acaben. Anem creixent i voldríem que els moments feliços i les coses bones duressin sempre, però també són efímers. Descobrim més d’hora o més tard que les persones al voltant nostre ens deixen, es moren.

Aprenem des d’un punt de vista científic que totes les cèl·lules del nostre cos canvien cada any. Que la vida mateixa és moviment constant i que tot l’univers es mou i canvia. Que el NO moviment és la mort. Que les pedres que ens semblen immòbils, tenen el seu moviment energètic intern, no perceptible als nostres ulls. Que la vida són els moments presents que ràpidament es transformen en passat i, per tant, en no-realitat i que anem cap a un futur desconegut i no real encara. I que així se’ns escapa el temps de les mans i la vida. Que cada dia està ple d’eventualitats impermanents. Que tot és naixement, creixement i mort. I després d’una realitat en ve una altra. Que cada dia és diferent de l’anterior. Que no cal preocupar-se pel demà perquè és imprevisible. Que l’amor de les persones va i ve molt sovint, no sempre sortosament, però sí que està en moviment, ascendent, quan és sa, o descendent. Voldríem trobar estabilitat per al nostre equilibri emocional i no la trobem enlloc. Què fer davant d’aquesta finitud constant que no ens deixa trobar un lloc de repòs, perquè tot és canviant?

Vaig trobant la resposta lentament. Començo a entendre que la vida dóna de si el que pot, però mai respostes definitives. Però jo continuo pensant que n’hi ha, que he de buscar més. I quan m’aturo a meditar veig que només puc recolzar-me en la Unitat primigènia i creadora, que anomenem Déu, on trobarem repòs i estabilitat, com diuen els grans mestres: Jesús, Buda, Yogananda, i tants d’altres. Que si deixes fluir i tens confiança, vas trobant pau i calma a dintre.

Com que no podem escapar-nos del mal que existeix en el planeta i que ens envolta a tots i podem entrar en estats d’angoixa i preocupació, hem de trobar la manera de viure en pau i sobretot amb alegria malgrat les circumstàncies. Fàcil de dir i difícil de practicar!! Una tècnica que ajuda molt és no entretenir-se MAI en els pensaments negatius. Aprendre a allunyar-los i sempre que es pugui substituir-los per pensaments positius. Puc dir per pròpia experiència que funciona, i és una manera de no deixar-te envair pel mal més proper.

Penso que una de les coses que pot angoixar més és aquesta falta de seguretat que ens dóna la vida terrenal. I vas veient com les persones busquen la seguretat en tot el que poden: feina, diners, assegurances de tota mena. I no hi ha res a fer. Malalties, mancances de tot tipus, aquest començar i acabar del qual parlàvem. Res és estable.

Et vas adonant que tot és absolutament fràgil, començant per l’ésser humà –vull dir el cos que transportem pel planeta, no parlo de l’esperit que ens dóna vida. I veig la fragilitat en tot el que és matèria, que sabem que no es pot destruir sinó que es transforma; i, per tant, és la fragilitat la que transforma la matèria, que provoca la falta d’estabilitat a la qual fèiem referència.

Aquest tema l’he anat desgranant amb els anys i m’ha fet buscar molt. I sembla que vaig albirant el que és la realitat, no el que ens pensem que és la realitat, que és fugissera. I és per això que he anat entrant a dintre meu, on portem totes les respostes a totes les preguntes. Però cal temps per fer aquest pas, perquè tendim a buscar sempre a fora, on no ens responen i sempre topem amb la finitud i la fragilitat.

Hi ha aquesta gran tendència a fugir d’un mateix, a ocupar-se constantment amb una multitud d’activitats, a tenir SEMPRE les orelles plenes amb música, notícies, o qualsevol altra cosa, en definitiva amb soroll per no haver d’escoltar el silenci. I jo crec que hem de buscar aquests espais de silenci cada dia, cadascú segons les seves possibilitats. Hem de poder aquietar la ment de tant en tant. Cal dir que costa força i es necessiten hores de vol, molta pràctica. Hi ha molta por a la quietud, a l’autodescobriment. No es vol entrar en la consciència, en el coneixement d’un mateix, i per tant traspassar els límits exteriors que sembla que donin una certa (falsa) seguretat.

La por agarrota molt i cal ser una mica aventurer, per deixar-la enrere i arriscar-se a ser diferent, a pensar diferent. I vull acabar dient que val la pena conviure amb la finitud plenament conscient, i no autoenganyant-nos conferint a la vida una eternitat que no té, ni una solidesa que se’ns fon a les mans. I aleshores tenim unes grans decepcions i tristeses, perquè hem posat les esperances en valors terrenals que són efímers.

Recomano anar llegint els Evangelis i interpretar-los bé, que són una font de saviesa. Jo els llegeixo cada dia, i puc dir que sempre descobreixo coses noves i tan enriquidores! Gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres aquestes vivències! Mª Teresa Quintana Estiu 2007 Publicat originalment a la revista Vida Parroquial, el març de 2008 Fotografia d'en Josep Maria Pruna