DE PROFESSORA A ALUMNA

No sé com, un dia em va venir al cap d’estudiar una cinquena llengua. L’italià, vaig pensar jo, com que és una llengua romànica com la nostra, em resultarà fàcil. Però això va ser una fal·làcia, ja que precisament perquè és una llengua romànica té una gramàtica plena d’irregularitats. Bé, podria pensar, ja vaig estudiar les altres quatre i com ja sabeu vaig ser professora d’anglès durant quaranta anys. La diferència rau en el fet que ara ja no sóc jove; d’esperit força, però d’anys i de memòria ja no. Tinc 73 anys i la memòria de la joventut l’he perduda i queda el que queda.

I se m’acut matricular-me a l’Institut Italià de Cultura, que és l’institut oficial, on donen els certificats i, per tant, amb un alt nivell d’exigència. Tinc un bon professor que vol que progressem i dóna deures cada dia. Faig quatre hores a la setmana repartides en dos dies. I no poden faltar els exàmens mensuals, la qual cosa significa que he d’estudiar i memoritzar. Ara treballem els verbs irregulars (tan fàcils que són en anglès); per exemple, el verb andare, del qual l’última persona és vanno –parlo del present per ara–, o el verb dire, que és loro dicono (ells diuen), o el verb rimanere (romandre), en què la 3a persona del plural és rimangono. I així un munt d’ells, anar-hi anant. I tinc l’examen d’aquí pocs dies; per tant, em toca estudiar cada dia utilitzant la memòria gastada i escrivint-los, perquè graves més.

L’altre sistema és fer la nena petita i anar al darrere del meu fill perquè em pregunti la lliçó, intercanviant els rols, ja que ell fa de profe i jo d’alumna, igual que quan anava a la mare perquè m’ajudés a estudiar quan era petita. No me’n sé avenir, però estic descobrint que és un exercici extraordinari per diverses raons. Primer, perquè a la meva edat està bé deixar l’ofici que feia, posar-me al lloc dels alumnes i recordar que jo també era exigent, i no m’oblidava mai de donar-los els deures i fer exàmens sovint per obligar-los a estudiar, que és el que he de fer jo ara. A més, no deixa de ser un exercici d’humilitat! I tercer, també estic descobrint que fer treballar les neurones de la memòria a la meva edat és molt interessant, encara que hi hagis d’esmerçar el doble d’hores que quan eres jove.

També he de dir que la majoria de companys són nois i noies de vint anys i escaig, que van com uns coets, i jo no puc perdre pistonada. Feia temps que no estava tan alerta i atenta com a la classe d’italià, que per altra banda és molt amena, ja que el professor, que és bo, combina diferents activitats per practicar durant les dues hores de classe, que em passen com un llampec. La majoria les practicava jo a les aules amb els meus alumnes. El primer dia que em va dir que treballés “in coppia”, no entenia que havia de treballar en parella. No cantem per ara, i a mi m’agradava fer-ho. No surto mai amb mal de cap ni estressada, la qual cosa vol dir que no em fatigo, però la ment està molt atenta.

Ara he de veure si podré seguir el ritme ascendent que exigiran i si la meva ment estarà preparada per tirar endavant. La meva primera idea era anar a una classe per a gent gran i a un ritme tranquil, i un bon dia em vaig trobar matriculant-me aquí. Com que m’agraden el professor i els companys de classe, de moment continuaré. I el futur no el sé. El que sí que comprovo és que als ensenyants ens agrada aprendre. Jo des que estic jubilada –i parlo de fa uns anys– sempre he anat a classes passives i sense exàmens, perquè ja no necessito per a res els títols. I aquest any he canviat d’opció. De moment no me’n penedeixo, perquè això m’ha activat i penso que rejoveneix la ment, la qual cosa no és de menysprear.

Bé, una experiència més de la vida, i un bon moment és aprofitar la jubilació per fer nous aprenentatges i estar obert al que la vida et depara. Per acabar, us deixo una frase de Plutarc (46 dC - 120 dC), historiador grec:

“El cervell no és un got per omplir, sinó un llum per encendre.”

                                                  Mª Teresa Quintana i Riera