Discurs pels #macips de #SantRoc

Recuperat d'un Sant Roc 2012 esplèndid, penjo el discurs que vaig llegir ahir a 1/4 de 9 del matí a l'església de Santa Maria d'Arenys. Molts m'heu demanat que ho faci, perquè si bé us sap greu no haver-hi pogut assistir, també reconec que vaig llegir-lo massa ràpid i no deixava que les frases descansessin i arribessin cadascuna d'elles fins al final; a la porta d'entrada, s'entén.

En qualsevol cas, si us plau llegir-lo, podeu fer-ho a continuació

- -

Bon dia estimats macips, amics meus tots,

Sóc conscient que, com a gladiadors de la nit, hem enllaçat l'entranyable Johnny's amb el Calisay, on ens hem vestit, i que són passades les vuit del dematí; però jo us voldria parlar sobre l'Amor. Vaig fort, ho sé! Aquest discurs no està improvitzat, sinó meditat i paït a consciència. M'agradaria saber relligar moltes sensacions compartides per la majoria de vosaltres amb qui somric i enraono tot sovint, així com també impressions personals. Els protagonistes els som tots els assistents, avui aquí. Aquest esperit és l'ànim amb el qual ara pensaré en veu alta.

Sobre l'Amor us confessaré que es tracta de la única veritat que hi ha en aquesta vida; en aquest circ d'ànimes de càntir de quatre brocs –mai millor dit. L'Amor, benvolguts. L'Amor! I és que l'Amor és la força de la l'amistat i la pàtria, dels nostres amics i del nostre país. L'Amor ens alimenta, ens infla el pit d'orgull, ens fa invencibles fins a esdevenir immortals. Perquè estimar sense por és ser lliure. Talment, caminar amb els peus alats. Volar. Ballar. Una dansa entre dos iguals. Respecte. I solidaritat.

Quan anem per aquest món de mones, no hi ha res que s'interposi entre el nostre poble i nosaltres: aquest vincle, aquest cordó umbilical, que no els van tallar tan bon punt vam néixer. M'explico: quan tornem a casa, quan passegem per la riera, som a la cova placenta, al ventre de la mare, als jardins de la petita pàtria. I és per això que ara som aquí, a l'església de Santa Maria: hem vingut a renovar el vot de vila.

Aquesta colònia perfumada amb alfàbrega que teniu dintre les almorratxes és el mitjà que ens permet fer-ho, la gasolina que encén els motors, la maquinària de tot un Patronat de Sant Roc en marxa. Al capdavall, ens anima a reafirmar-nos com a arenyencs, perquè proveïm a tothom d'aquest Amor de pertànyer entre uns determinats meridians i paral·lels, entre un penya-segat coronat amb el majestuós Cementiri de Sinera i fitat per la nassuda urbanització del Maltemps; mentre que, alhora, deslliurem de la pesta a tothom sense excepció, siguin arenyencs de tota la vida, des de la independència de Sant Martí d'Arenys, edificant Santa Maria d'Arenys (on som ara, vaja!), com arenyencs nouvinguts i que arrelen en aquest tros de terra o bé els que estan de pas, que vénen i deixen la seva petjada en el tarannà arenyenc o, per altra banda, l'exporten allà on van. Em fa l'efecte que Arenys de Mar és una nació flanquejada per un país ocupat i oberta a un mare nostrum que ho abraça tot. Condemnats a tocar ratlla, Arenys de Mar és el més semblant a una casa de misericòrdia: un oasi de betes i fils; de blanc de puntes i blau de mar.

Encara pesen en excés els orígens de cadascú i no es valora prou cap a on anem. Potser per això a voltes m'he sentit identificat amb el versicle d'Ezequiel 16:8 - "Tot això explotarà!". Exiliat a Babilònia, Ezequiel va predir que Jerusalem seria destruïda, però que Israel seria restaurada. Sembla ser que ningú no és profeta a la seva terra; com tampoc no hi ha ningú que sigui exemple de rectitud. Ens toca marxar per tornar i ser rebuts amb els braços oberts? Llei de vida? Segurament. Les etapes del temps són inexorables, em dic. I tota recompensa requereix el seu esforç, sens dubte. Ras i curt, es tracta de constància. D'anar-hi anant. Qüestió d'actitud. No defallir mai. Com els macips, que són esclaus d'un compromís amb el seus convilatans: renovar el vot de vila.

Us parla un agnòstic, de cultura judeo-cristiana. He crescut empeltat d'aquesta font, al pertànyer a un país septentrional del Mediterrani. Jo, per tant, ho respecto tot. De fet, és el primer cop que enraono en un temple. I prova del meu agnosticisme és com vaig vestit avui. Amb camisa i pantalons de blanc perla i enfaixat de vermell escarlata. I així mateix, calçat amb espardenyes, aquest noble caminar nostre, i els turmells (les polaines) cosits amb picarols, aquesta remor sorneguera que avisa, sense nocturnitat ni traïdoria, que vénen els qui mullen als empestats. I dic que ho respecto tot perquè crec que ser revolucionari a ple segle XXI és ser conservador amb les tradicions, que ens han arribat fins avui. Perquè la tradició no és res més que tornar el què ens han entregat els nostres predecessors. I passats els anys, els lustres, les dècades, aquest model s'imposa a qualsevol mena d'alternativa. És Sant Agustí qui va dir: “Quan estiguis a Roma, comporta't com els romans”. A propòsit, us diré una cosa: quan cuidem Arenys de Mar, rarament Arenys de Mar no vetlla per nosaltres. Tingueu-ho ben present. Sempre. El poble no ens ha fallat mai. I el país… ben aviat ja no ho farà!

Enguany, hem dit adéu-siau a molts amics: en Pere Riera, n'Agustí Puig i Català i en Quico Bertran… I el millor homenatge, per a tots aquells qui han estat macips, és que n'hi hagin de bell nou; que hi hagin relleus perquè en aquesta escorça terrestre tan sols hi estem de pas. Demà, aquest testimoni d'avui l'hauran de recollir uns altres. I nosaltres serem la baula, una peça més de la cadena. I mentrestant, amb la suma de tots plegats, aquest sant occità, Sant Roc, ens enfortirà. I per això, cal que ens aprenguem els goigs de Sant Roc, de Mossèn Martí Amagat (lletrista) i Jaume Lloret i Maresma (compositor), i que avui ens acompanya entre nosaltres. Que aprenguem a tocar el flabiol i el tamborí, i que les colles dels macips tinguin els seus propis flabiolaires… Increïble!

En resum, i ja capitulo: no sé vosaltres, però tinc la sensació de viure, o d'estar vivint, encara ara, una etapa d'or. Sí que és cert que cada generació creu que fa Història. Però no vull caure en aquest autoengany complaent. No! Em refereixo que tinc la sensació que s'han ajuntat la il·lusió i la força; i aquestes dues dones, quan s'ajunten, sí que fan Història. No en va hem rebut el guardó «El Petit Tresor dels Països Catalans», segons el programa 'Mans' de Catalunya Ràdio, i el projecte d'aquesta Junta culminarà amb què “Sant Roc” obtingui la declaració de «Festa Tradicional d'Interès Nacional», atorgada per la Generalitat de Catalunya. I mai com ara ser macip havia estat una moda. Per aquest motiu, el que vull saber transmetre-us, és l'orgull que representa que 163 macips hàgim sortit avui, en un remot 16 d'agost. Alegrem-nos-en! I felicitem-nos-en, per l'esforç tenaç que implica haver-ho aconseguit. Avui concentrem totes les energies que durant l'any esmercem per fer-ho possible. El mèrit és vostre. De tu, President Sampere, i de la Junta que encapçales; de tots, estimats macips; i de tothom, convilatans arenyencs, que us hi heu bolcat de ple, a ulls clucs. Em temo que l'anomenada ‘petita festa major’ s'ha menjat el Sant Zenon… I això tan sols és el principi!

Corcó com sóc, m'acomiado picant el crostó, començant per qui us parla. He après que estimar amb desmesura, sense pànic escènic, comporta dues (des)gràcies immutables: l'egocentrisme de creure'ns que som el melic del món i quedar al descobert quan perdem allò que més estimem; llavors, despullats enmig de la intempèrie, percebem la dimensió infinita de l'abisme, cosa que fa que empetitim de cop i volta. I tanmateix, em remeto al principi d'aquest discurs. El remei per guarir aquestes fatalitats s'anomena honestedat. I és la suma de la força i la il·lusió, o el seu pes en or, l'Amor, que ens permet ser lliures si estimem en conseqüència. I en aquest sentit, els reptes que tenim com a poble i país, seran dirimits, de soca-rel, si aprenem a estimar-nos, a saber polir aquest diamant en brut. Potser per això, ser arenyencs és la nostra manera de ser catalans. I per aquest motiu, us convido a la reflexió: perquè sapiguem anivellar l'afecte, i ens estimem tant o més el país que el nostre poble. Sabem com fer-ho: en aquest poble hi ha escrit algú que ha viscut per salvar-nos els mots. Llegim Espriu. I Cucurull. I De Pol. Però sobretot, si us plau, escrivim el país que volem. Ara sí que toca! Som un gran poble perquè hem sabut enaltir la llengua i la tradició. El demà no morirà mentre el present tingui passat i futur. Som-hi!

Això és tot el que volia explicar-vos. Moltes gràcies per la vostra paciència!

PS: I no voldria cloure sense llançar unes salves d'honor que ressonin en aquesta nau preciosa, abans que llisqui l'aigua de les almorratxes a discreció… Crideu amb mi: Visca els Macips! Visca el Patronat de Sant Roc! Visca Arenys de Mar! Visca Catalunya!