EL REGNE DE DÉU ÉS ENMIG VOSTRE

Aquestes paraules de l’Evangeli de Lluc 17, 20-25, quan Jesús respon als fariseus que li pregunten quan vindrà el Regne de Déu, sempre m’han fet pensar molt, i avui trobo un moment per reflexionar-hi i escriure-ho.

Quan mires el món a través de la història de la humanitat i en els temps actuals amb les notícies terribles que ens arriben pels mitjans de comunicació, costa d’aplicar aquesta frase profunda a la vida de cada dia. Però si et dediques a plantejar-la i intentar entendre-la una mica et comença a venir llum a poc a poc, per il·luminar-la. No és espectacular i els conflictes no cessen, només tu, que gaudeixes de la llibertat, t’hi pots apropar i interioritzar el significat tan potent que contenen aquestes paraules, plenes d’amor, de pau i de justícia. Suposo que Jesús volia dir que despertéssim la consciència i que dintre nostre hi trobaríem el Regne de Déu, com han fet tants sants i éssers il.luminats. I com ens explica Sant Agustí tan bé, dient a Déu que el buscava a fora i que quan va entrar dintre seu el va trobar, perquè el que era a fora era ell.

Vull dir que l’evolució humana va molt lenta i no estem en un estadi en què es pugui estendre aquest regne per tota la Terra. Tot arribarà amb milers d’anys. O potser sí que ja és arreu esperant que pugui ressorgir quan tot hagi madurat, i el temps pot ser llarguíssim... pel que entenem els humans en aquest món. A l’altre món ens diuen que no hi ha temps, i la nostra ment no ho pot copsar perquè vivim immersos en el temps.

Jo per ara entenc que es manifesta de manera individual en alguns éssers evolucionats i il·luminats que escassegen, però que cadascú de nosaltres pot accedir a espurnes d’aquest regne en situacions determinades. Humilment us vull explicar que quan era força petita (7 o 8 anys) hi havia estones que li anava a dir a la mare: “Mare, estic contenta” i, quan la mare em preguntava el perquè, jo li contestava que estava contenta per dintre, i no ho sabia explicar, perquè no era que hagués rebut un regal o tret una bona nota a l’escola, era que em brollava de dintre una alegria inexplicable que em feia exterioritzar-la. I vull dir que actualment, no d’una manera freqüent, sento aquest benestar interior i felicitat sense cap raó especial, i aleshores volo a la infantesa i reprodueixo el mateix sentiment. I això em fa pensar que deu ser una mica el benestar del Regne de Déu. El que seria fantàstic és que el poguéssim anar mantenint, però la vida mateixa et fa caure d’aquest cel per entrar en les preocupacions del món terrenal.

Sóc conscient que els conflictes de moment no pararan, però sí que albiro la possibilitat de poder-los superar a nivell individual i mundial. M’adono que tenim els instruments a les nostres mans per millorar les situacions difícils creades per nosaltres mateixos i la possibilitat d’aprenentatge per crear ambients sans i de benestar per a tothom. El cor humà és molt complex i, malgrat la gran quantitat de bondat que acumula, encara tenim reserves de fons no prou transparents, no prou netes i d’on poden eixir maldats que es poden estendre i repercutir en els éssers humans que ens envolten. I jo besllumo que podríem escampar la bondat i la felicitat, però que ens costa, m’imagino per falta de generositat i excés d’egoisme, perquè no hem entès que tots som u i hem de perdre el sentit de rivalitat i competència. Hauríem d’empatitzar amb les alegries i tristeses dels altres, que també són les nostres. Si poguessin desaparèixer les gelosies i l’enveja de les nostres relacions, començaríem a conquerir la nostra felicitat i la de tanta gent.

Tinguem l’esperança d’arribar-hi i de gaudir-ne!

Mª Teresa Quintana i Riera