EL RESPECTE QUE EM FAN LES ESCALES

La majoria de vosaltres recordareu que, tres dies després de celebrar els meus 70 anys (tenia 70 convidats, un per any), ara fa tres anys, vaig caure per les escales de la casa d’Arenys i em vaig trencar els dos turmells, que va implicar passar-me 60 dies de l’estiu al llit sense moure’m per a res i una operació per posar-me 10 claus que no em molesten. Feina no fàcil! Tothom va respondre molt amablement i amb molt d’amor, la qual cosa vol dir que no vaig passar ni un dia sola, perquè va ser un degoteig de visites que venien amb regalets molt bonics i pràctics a vegades. I concretament una parella no va faltar cap setmana. Vull ara dedicar un record a la dona que ens acaba de deixar d’una manera fulminant, que ens costa de creure que ja no hi és. Avui hi som i demà ja no. Difícil tasca, la d’acceptar la nostra finitud i de tot el que ens rodeja.

I aquesta llarga introducció era per dir-vos que com que som a l’estiu i, per tant, estem vivint a la casa d’Arenys, que trobem molt bonica i en gaudim molt, sobretot de la seva proximitat a la platja de gossos, on anem amb les nostres gossetes, reprodueixo la caiguda pel fet de pujar i baixar cada dia moltes escales, ja que n’hi ha un piló. També és un benefici, perquè tinc la gimnàstica assegurada i com que sóc diabètica el sucre no em puja a Arenys, perquè el faig baixar amb aquest exercici. No em puc queixar. Ara bé, he hagut de prendre molta consciència del que és una escala, i tinc una edat que m’he de protegir. Això vol dir que els homes de casa, que són els que em van cuidar els 60 dies, no paren de repetir: “Agafa’t a la barana”, i els he de fer cas pel meu bé i pel seu.

I aquí arriba el títol d’aquest escrit: “El respecte que em fan les escales.” Vull aclarir que no és por, les pujo i baixo amb naturalitat, però sí que veig l’atenció i concentració que hi he de posar, i això és bo, ja que m’obliga a viure l’aquí i ara. Com dèiem, no tot és dolent, hem de descobrir la part positiva. Si se m’acut aturar-me un moment en un tram força alt, que en tinc, per exemple, quan pujo a l’estudi, que són les antigues golfes, des d’on us estic escrivint ara, i on m’hi trobo molt bé, com us deia, si se m’acut aturar-me i veig l’altura m’esvero una mica, sobretot si hi afegim el meu metre vuitanta gairebé. Ja sabeu que sóc una persona molt alta per l’edat que tinc, i això afegeix una mica de vertigen, que no és vertigen (és per explicar-me i que m’entengueu).

És a dir, que a Arenys el tema escales és fonamental per a mi, però això em fa pensar que, en qualsevol tema de la vida que ens hagi portat problemes i que ens hagi produït ombres, després d’alguna topada aprendrem la lliçó de foragitar les ombres i apropar-nos a la llum. Tot serveix per avançar i no quedar-nos estancats en el que som.

Ja veig que he d’agrair a aquesta quantitat d’escales que afaiçonen la meva casa d’estiu per ajudar-me a entendre el que diuen tan sàviament els budistes: has d’estar present tot el dia. Quan mengis, menja; quan caminis, camina; quan escoltis música, escolta música, i quan pugis les escales, puja les escales... Això requereix un control de la ment i dels pensaments esverats que no permeten gaudir del moment present, perquè sempre ets allà on el pensament et porta. Gran lliçó a aprendre! Estiguem atents i agraïts i hi guanyarem molt. Procuro fer la feina, perquè me l’han servit amb safata i he d’aprofitar la gran oportunitat que la vida m’ofereix.

                                      Mª Teresa Quintana i Riera