EM QUEIXO DE LA FRAGILITAT DEL COS

M’esforçaré per expressar les meves idees amb claredat. Soc conscient que vivim en un planeta canviant i on tot és fràgil. I el nostre cos forma part d’aquest conjunt. Ens ha tocat venir aquí!

Tanmateix, si el Creador va crear el nostre planeta i tot l’univers amb Amor –perquè crec que això és una obra creada i no que va sortir per atzar i que l’amor n’és l’ingredient bàsic–, trobo que tot va sortir molt bonic, però que la materialització de tota la creació conté aquesta gran fragilitat i canvi permanent, malgrat la gran perfecció de tot el que ha estat creat, sobretot el cos humà.

La filosofia oriental parla del maia o vel que ho cobreix tot i que hi ha d’haver un gran despertar de consciència i una il·luminació per traspassar el maia, aquest vel del món material que ens amaga la Realitat lluminosa i ens porta cap al més-enllà, en el qual també crec, i que se’ns obrirà amb la nostra mort, perquè abandonarem el nostre cos material, que ha sorgit d’aquest món tangible, i el nostre esperit volarà cap a l’intangible. Aquí diem que la vida és com un somni i ho hem de desdramatitzar.

Aleshores, em pregunto per aquest ésser que ha anat evolucionant i en diem l’humà. Encara anem fent progressos evolutius, molt lentament, perquè sempre dic que som novells en aquest planeta, ja que només tenim 200.000 anys d’antiguitat, quan el planeta té 4.500 milions d’anys. Hi ha una gran diferència d’anys i segurament en necessitem molts més per fer un pas endavant.

I ara anant al tema de l’encapçalament, m’estranya molt que el Creador fes una criatura tan salvatge, ja que un fet força comú és la pràctica de les matances d’aquests éssers humans per part dels altres que en diem enemics, que provoquen guerres on moren molts nois joves, persecucions religioses amb quantitats de màrtirs que han augmentat darrerament, tot i pensar que això passava fa 2.000 anys i que als nostres dies no veuríem una pràctica tan brutal i moltes tortures com en els temps antics. No cal dir el que va passar sota el nazisme amb el gran genocidi del poble jueu per fer-lo desaparèixer. Són situacions tan aberrants que no les podem pair. I també s’organitzen les guerres de guerrilles, on s’assassinen tantes persones. Tot això perquè el cos és mortal i fràgil, i podem desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls. Tot plegat seria diferent si tinguéssim un cos immortal. Sempre hi ha hagut els grans mestres, que et diuen: “No temeu la mort, perquè et mataran el cos, però a la teva essència, que és el teu esperit, no li poden fer res.” Com que el que veiem és el cos, hi ha grans tristeses quan el maten o emmalalteix i mor.

Em costa entendre aquest cos tan vulnerable i la possibilitat de matar-nos els uns als altres. I em pregunto quan entendrem tots plegats el do de la creació i el regal de poder gaudir de la vida una colla d’anys.

Mª Teresa Quintana i Riera