FELICITAT A LA PLATJA

Avui diumenge no sabia si baixar a la platja, i finalment decideixo anar-hi. Trobo força ple i al cap d’una estona molt ple. Però no m’he sentit gens envaïda. He acceptat que havíem d’estar juntets, perquè és un espai públic que hem de compartir. Ja tinc altres dies i altres espais per fruir de la soledat. Comprovo que a les persones que van a la platja els agrada molt i fan cara de felicitat. És un espai per trobar cares somrients!

El sol m’escalfa les idees i el mar em refresca el cos. Jo també hi sóc feliç, malgrat la gentada. M’he sentit molt unida a tots i comprenc que tots venim de l’U, i el Creador permet la individualització, amb la condició que ens hem de cuidar els uns dels altres i hem de conrear el sentit de germanor envers cada individu.

Em vaig trobar somrient als meus veïns, ja que tots ells arribaven tan contents; molts venien del tren, a passar el dia a la platja després de la setmana de feina, i portaven les seves neveres per aprofitar bé el dia i poder menjar allà per pocs diners. Primer llegia, però després em vaig dedicar a observar. Els més propers eren marroquins, crec: pare, mare i filla, i com que reien molt i xalaven d’allò més, m’ho van encomanar. A l’altre cantó, una mare jove amb una nena nueta d’un any i mig estirada a sobre, mamant i dormint. Era una imatge maternal molt tendra, digna de fer-ne un quadre. Vaig parlar una mica amb ella, i a l’hora de marxar els veïns la vam ajudar i la neneta va anar emmotxillada a la part del davant de la mare.

Vaig tenir ocasió de parlar amb una parella de sud-americans, molt encantadors. I així el meu voltant va ser com una gran família, que amb bona actitud es transformava en una situació molt agradable i no en una situació tensa i incòmoda.

No cal dir que a les platges hi trobem els pares i/o avis dedicats a les criatures que neden o aprenen a nedar, rebolcant-se al trencaones com hem fet tots de petits. Els veig pujats sobre el tauró de plàstic que s’enfonsava de tants nens i nenes movent-se a sobre.

Criden, riuen i omplen l’espai de vida, de rialles, de crits i de molta alegria. No hi falta l’avi que ajuda els néts a fer un castell de sorra, divertint-se ell i les criatures. Després contemplo com enterren a la sorra un dels nanos, perquè l’avi no hi ha accedit pensant que regalimaria sorra una bona estona malgrat el bany de mar. Recordo de petita la feina que tenia per treure’m tota la sorra que portava dins el banyador quan m’enterraven. Jo ara faria com l’avi i no em deixaria enterrar. En canvi, sí que és divertit jugar amb l’aigua dels cubells plens, i fer flams de sorra amb els motllos.

M’acabo engrescant i parlo amb la quitxalla, que m’expliquen el que fan entusiasmats. Que bo que és tenir aquests diàlegs tan sans i plens de fantasia, per reviure el món dels infants, tan ric d’idees fantàstiques que el món racional de l’adult ha esborrat!

Reconec que el contacte amb els joves i els infants rejoveneix l’adult i fins i tot pot ser que allargui la vida. Ens transporta als nostres jocs infantils i surt la part del nen que tots portem a dins, oblidant el cansament que els anys han acumulat per entrar en un món lúdic i relaxant per a la ment. Ja sé que el cos diu que està cansat després de molta estona de jugar amb els infants, perquè la nostra energia davalla. Una vegada més, m’adono que aquest enfilall de generacions és molt enriquidor.

Per tant, aquella por dels diumenges a la platja l’estic vencent, canviant l’actitud del meu jo per la de nosaltres i la petita parcel·la de felicitat que tots portem en arribar sota el sol i a la vora de l’aigua. Tots gaudirem i riurem fent una comunitat de lleure per a totes les edats.

Mª Teresa Quintana