GRILL CANTANT ENTREMIG DE L'ENDERROC DE LA CASA ON LA MEVA FAMILIA I JO HAVIEM VISCUT

Vet ací que un capvespre vaig a veure les cases enderrocades de la plaça de l’Església d’Arenys de Mar que havíem venut. Tinc la gran sort que durant una estona no passa ningú i puc fer contemplació. Només m’acompanya el cant d’un grill que ha vingut a instal·lar-se entre les meves runes.

Els pensaments van arribant, però amb molta serenitat. No tinc l’estat d’angoixa i tristesa que alguns amics em comenten. Hi vaig viure dels 12 als 20 anys, és a dir, 8 anys, i ara en tinc 74; per tant, parlem de temps enllà. I en aquest moment les cases eren velles, per enderrocar. Mirem cap a una nova etapa, perquè el passat passat està, i no podem només viure de records. He de dir que no tinc gaire mèrit, perquè el sentiment de nostàlgia el desconec, i, per tant, m’estalvio dolors en aquesta vida. Cal dir que estem parlant del pla material; la pèrdua d’una persona estimada és una altra cosa i sí que produeix tristesa a tothom.

El meu fill em diu que això em passa perquè no estic enganxada a la matèria, i penso que té raó. Tinc la consciència que les coses materials són per al nostre usdefruit mentre vivim al planeta, però que totes tenen data de caducitat i es fan malbé. Per tant, soc molt conscient de la finitud de tot plegat, inclòs el meu cos, que també és matèria. Altrament és el nostre esperit, que és etern i en el qual crec.

Considero que hem de ser molt flexibles per anar-nos adaptant als canvis, que no paren mai, perquè tot l’univers és un pur moviment i canvi, i la nostra feina és actualitzar-nos sense perdre el nostre nord interior, ja que aquest és inamovible i ens guia pel nostre caminar enmig del caos a estones.

Per tant, la contemplació d’aquestes pedres per terra em demostra, una vegada més, que allò que havia estat el nostre habitacle ha desaparegut. Estan retirant les runes i en el seu lloc hi construiran pisos nous per a persones diferents, que tindran una vida diferent de la nostra. Aquesta és la gran riquesa de la creació: la diversitat. I gaudirem d’un paisatge urbanístic que haurà canviat, malgrat continuar al mateix indret on va transcórrer la nostra vida amb alegries i tristeses, amb moments alts i baixos, com tenen tots els humans. Casa nostra va ser una casa d’acollida, perquè els pares facilitaven l’entrada i sortida de molts amics nostres, molts dels quals eren estrangers, ja que havíem tingut ocasió de viure en altres països, la qual cosa fa fàcil la coneixença de persones de tot tipus, fet que ajuda a obrir la ment i augmenta la tolerància de les diferències.

La nostra mare era una dona molt avançada, més del segle XXI que de principis del XX, i parlava bé l’anglès i el francès, que va anar estudiant i perfeccionant de gran, sense perdre mai l’interès pel nou aprenentatge. Va ser la impulsora perquè jo anés als 20 anys –i parlo de fa més de 50 anys– a passar un any a París i un altre a Dublín i Londres, fent de noia au-pair, que en dèiem i en diuen actualment. És a dir, cuidava nens i així tenia habitació i el menjar per viure, a part de “l’argent de poche” que em donaven per poder sortir una mica. També em donaven temps per anar a la universitat a estudiar. Per tant, no era una càrrega per als meus pares. Ja sé que ara es fa molt, però fa més de 50 anys no era tan comú. I a part havíem començat intercanvis amb nenes franceses quan teníem 14 anys. Això em va dirigir a la meva professió més tard: professora d’anglès amb oposicions. Imitant la mare, he començat a estudiar un cinquè idioma ara que estic jubilada.

De sobte torno a sentir el grill amb més intensitat, perquè he aterrat a l’aquí i l’ara. Ja veieu on m’ha portat la contemplació de les runes de casa, sense cap tristesa. No falta, però, una persona que passa i s’atura per fer-me companyia; és un bon acte, i em saluda amb cara dolguda per comunicar-me el seu sentiment de tristor en veure-ho tot avall, però queda sorpresa davant la meva resposta serena que tot passa i no ens hem d’aferrar a res. És més savi viure amb calma els canvis i acceptar-los amb naturalitat.

Fins aquí la reflexió sobre un temps passat, finalitzat i obert al desconegut futur. Té el seu atractiu. Aprofitem el que el futur ens vulgui regalar.

                      Mª Teresa Quintana i Riera