Horta de Can Quintana

            Com cada estiu, quan m’instal·lo a Arenys, m’agrada anar a fer passejades pels racons del poble que em porten records d’infantesa. I, evidentment, un dels llocs, malgrat tots els canvis que hi ha hagut, és l’espai que ocupava l’Horta de Can Quintana. Després hi dedicaré uns comentaris dels sentiments que em produeix.

            El meu avi va comprar la finca quan el meu pare i els seus 9 germans eren molt jovenets, per ser més exactes els tres petits no havien nascut encara. Anteriorment se’n deia Hort del Bisbe, perquè el seu propietari era el bisbe Català i Albosa de Barcelona. En algun moment va convidar un cardenal que després va ser el papa Benet XV. El meu pare en presumia una mica, d’això, dient que la finca havia estat visitada pel futur papa.

            Els Quintana van tenir l’Horta una colla d’anys i la van disfrutar molt. La generació dels néts del meu avi també en vam gaudir, perquè ens hi instal·làvem cada estiu una temporada, i, quan no hi vivíem, la mare ens hi portava cada tarda per jugar. Allà trobàvem cosins i organitzàvem unes bones festes, fent teatre, que dirigia un cosí meu, trencàvem l’olla, fèiem carreres de sacs, jugàvem al croquet (no al cricket) i tantes coses més.

            Els besnéts també ho van aprofitar, perquè el meu marit i jo amb els nostres fills petits anàvem a passar uns dies a la “Caseta”, que en dèiem, perquè la consideràvem petita. Hi havia una mena de jardí anglès, bastant gran, ple de caminets i ombrívol, on era molt agradable estar-hi els dies de molta calor. El meu pare explicava que, quan eren adolescents, cadascú d’ells tenia un arbre d’aquest jardí, que eren ja molt alts i frondosos, i pujaven per fer-hi els deures d’escola.

            Allà vam descobrir el contacte amb la natura. Fèiem excursions amb el pare pels voltants i ens feia fixar en tot. Ens deia els noms de multitud de plantes i arbres. Ell en sabia, perquè li agradaven molt les plantes i tenia bona memòria per als noms. Ens feia estar atents als ocells, a les flors, a qualsevol manifestació de vida de l’entorn. No tapàvem mai un niu de formigues. A les nits sortíem a veure les cuques de llum i escoltàvem els grills. Al migdia el cant persistent de les cigales ens penetrava a l’oïda, i aprofitava per explicar-nos la faula de La Fontaine “La cigale et la fourmi”. Contemplàvem i ens apropàvem una mica als Tres Turons, muntanyes que fan de fons de l’escenari d’Arenys. Plantàvem llavors de meló als marges, esperant que sortís la melonera per veure si podíem menjar algun meló, però no arribava mai el moment de recollir els melons.

            Quan era l’època de picar i recollir ametlles, hi col·laboràvem tots els germans, i més d’un any havíem agafat un empatx de tantes ametlles que menjàvem quan els grans no ens veien. Hi havia també la collita de garrofes que uns homes venien a fer. Un germà meu ben petit se les menjava amb delit.

            Teníem uns trossos de terra dedicats al conreu. Vèiem créixer les tomaqueres, les mongeteres, els enciams i altres verdures.

            Quan jo era petita hi havia alguna vaca i mirava com les munyien. També hi havia un cavall. I, per tant, cada estiu gaudíem de la vida de pagès. Ens alimentàvem dels productes de la nostra terra i bevíem la llet fresca.

            Jo diria que el gran amor que tinc per la natura i sobretot per la vegetació em ve de la meva infantesa i del pare, que ens ho explicava tot i ens transmetia el gaudi que ell sentia.

            A principis d’estiu si l’avi era a la Caseta i algun nét li havia de fer companyia, em sentia molt complaguda quan la mare m’hi enviava dient-me que ja era gran. Deuria tenir uns 12 anys. I el que m’agradava més era dormir a la Caseta. Procurava despertar-me molt d’hora per veure sortir el sol “del fons del mar” des de la meva finestra.

            I ara acabo l’episodi dels records i passo a descriure la realitat actual. Va arribar el dia que el meu pare i els seus germans, ja molt grans, van decidir vendre l’Horta. Van arribar els Bulldozers i van començar a construir-hi. Hi ha familiars meus que no han volgut o no han pogut veure tot aquest canvi. I jo em vaig plantejar que hi havia de poder anar sense melangia ni enyorança. I així ha estat. Vaig pensar que la nostra família n’havia gaudit durant molts anys i que havia arribat el moment de la transformació. Si tot és moviment en l’univers i el nostre cos canvia totes les cèl·lules cada any, també havia arribat el canvi per a l’Horta. Puc anar-hi amb serenitat, conservant la memòria dels records que em queden del passat, uns quants dels quals els he volgut compartir amb vosaltres. Aprofito tot el que vaig aprendre, vivint temporades a l’Horta i descobrint la part d’aquesta natura que em van ensenyar a estimar.

Mª Teresa Quintana