La bèstia Pedrals

Ahir vaig tenir la sort d'assistir al FUM 2008. Sort perquè vaig veure un espectacle impressionant. Feia temps que cap proposta musical em sorprenia tant com la "cosa" que vaig poder presenciar ahir a la nit. Espero que tots els assitents a l'acte s'enrecordin de Josep Pedrals & els nens eutròfics per sempre més. Josep Pedrals és un nom que encara (potser mai) no és massa conegut per al públic en general. En Pedrals és poeta. Però poeta de veritat. Escriu poesia. Edita llibres. Fa recitals. Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de veure'l recitar de prop. A Robafaves vam començar una sèrie de recitals de poesia els dimarts a la tarda de juliol i agost. Ell hi participà i tothom, dels que l'escoltaven va quedar sorprès. No se pas com definr-lo em falta tot el vocabulari que a ell li sobra. Mai havia escoltat poesia així. Desvergonyida, culta però malparlada i malparida...no sé...dic això perquè no se m'acut res més.
Així doncs ens dirigírem al teatre Principal (que no és que n'hi hagi un altre de secundari...) d'Arenys de mar amb un company de feina. La nit constava de l'actuació de'n Pedrals & nens eutròfics i prèviament un nom força conegut i molt esperat alhora. Joan Miquel Oliver. No em va agradar, és definitiu. M'agrada Antònia Font, però ell en solitari (guitarra+bateria)...joder...que no em va agradar! Tot tant naif, tant minimal, tant lo-fi que mira...em vaig avorrir. Prou Oliver!
Al acabar-se l'actuació surt en Pedrals. porta una tovallola al voltant del coll a l'estil boxejador, però com que va amb trajo...no sé...queda extrany. Ens diu que s'han liat per arribar a Arenys (1er i únic moment canfangero) i com que han arribat tard faran la prova de so ara. Ens convida a sortir del pati de butaques i anar al pati exterior a fumar i fer una cervesa. Li fem cas i sortim tots. Al arribar al pati, plè de gent en Pedrals puja uns esgraons per tal de poder ser vist per tothom. Comença uns versos, riures, continua amb més versos, més riures. El tipus de riures han canviat. Amb l'Oliver tenia la sensació que la gent reia com quan hom va veure una peli de'n Woody Allen i hi ha parroquians que riuen quasi abans que l'Allen hagi dit la brometa. Amb en Pedrals la complicitat queda de banda i els riures es tornen sincers.
Acabat l'aperitiu ens fa entrar. Comença el plat fort. La banda toca. Toca bé vull dir. EWl bateria és enèrgic i tothom sap el que es fà. L'estil va variant. Hi ha moments que veig a la trinca del segle XXI, d'altres en que veig una mena de Mr. Bungle amb barretina, d'altres son els fills bords de la família monster (pel que toquen!). En Pedrals continua amb el seu atac constant a la llengua catalana, la torça, l'escanya, en definitva, se la folla!!!!. Balla posseït, toca el clarinet i canta, recita i rapeja mesclant-ho tot. La gent es tronxa amb els versos, amb la seva manera de ballar i amb el punt excèntric que tot plegat té. El bateria surt a llegir un text. És en castellà. Sembla l'explicació de l'acte sexual que faria una enciclopèdia de l'època franquista: papá, pone la semillita en mamá...i etc...Un dels punts àlgids arriba amb el tema "l'Amor és un peix" versió en català de "Love is in the air". No entenc que la gent no s'aixequi...és clar...son fans de l'Oliver.
Mira que he vist coses rares en totes les edicions del FUM. Aquesta no ha estat la més rara (veure un tio amb 8 radiocassettes davant d'una pantalla on es reprodueix un concert de clàssica gravat als anys 50 i el paio movent els dials de les radios buscant vésasaberquè, no té preu) però sense dubte ha estat la millor que he vist.
Espero repetir aviat!