LA CRIDA DEL SOL

Sí, és exactament així. Deixeu-me esplaiar, perquè vull compartir aquesta experiència amb vosaltres. Quan al matí aixeco la persiana i veig el cel blau i el sol que comença a sortir, sento un impuls tan potent dintre meu, difícil de controlar, que em fa sortir de casa i anar a buscar un parc o un bosc per sentir-me en comunió amb la natura i sobretot amb el meu astre estimat. A vegades penso que aquest sentiment tan profund surt del moment de la meva naixença, que s’escau un dissabte a finals de juliol, pocs minuts abans de les dotze del migdia, amb un sol radiant que devia penetrar dins meu. I per això necessito tant la llum per viure. No m’agraden la foscor ni la nit. Em costa ser empàtica amb les persones a qui no els agrada el sol i busquen la foscor. He d’acceptar que ells tenen unes necessitats diferents de les meves, però per a mi la llum dóna bona visió i transparència. I, com que crec en una altra vida en el més-enllà quan se’ns acabi la vida terrenal, m’il·lusiona quan em diuen que anem cap a la llum i que allà la gaudirem totalment.

Sóc una adoradora del sol, que m’hipnotitza una mica, i per això puc entendre les civilitzacions antigues que adoraven el sol, perquè és la font de la vida!

M’agrada sentir la seva escalfor en el meu cos, fins i tot a l’estiu, si em puc refrescar en el mar. He hagut d’aprendre que massa sol pot cremar la pell i amb l’edat hem de vigilar més, i sobretot posar-nos una crema protectora. I, per tant, he hagut de posar seny per protegir-me, perquè el meu instint encara seria fort i salvatge.

He de reconèixer que viure en un país amb poc sol em costaria molt, i estic encantada d’haver nascut en un país de la Mediterrània. Quan vaig viure a París i Londres de jove, malgrat la bellesa d’aquestes ciutats, vaig passar moments difícils quan durant dies seguits no vèiem el sol per res. I als matins de la tardor la boira ho inundava tot i perdíem la visibilitat. M’envaïa la tristor i ja vaig decidir que no havia d’anar a viure en indrets com aquells, tot i que hi he tornat moltes vegades de visita perquè són ciutats riques en cultura.

A vegades he somiat que viure una temporada en una cabana solitària i curulla de llum a la vora del mar o a la muntanya, perquè tot m’agrada, seria una experiència enriquidora i podria fer una vida eremítica, que també m’atrau, tot i que no per sempre. Són somnis! I no em puc queixar, perquè visc en un pis tranquil sense els sorolls de la ciutat i amb una petita terrassa que em permet prendre el meu estimat sol.

I ara un parell de frases, una en castellà, perquè és de Valle-Inclán.

“El sol es la ardiente fuente que provoca las ideas eternas en vaso mortal.” Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936)

“Jo sé que els núvols duren un moment i que el Sol és per a cada dia.” Rabindranath Tagore (1861-1941)

Mª Teresa Quintana i Riera