LA GRATITUD

Fa temps que volia escriure sobre aquest tema tan cabdal per a mi, i ara he trobat que era el moment idoni, ateses les meves circumstàncies personals actuals, de repòs total obligatori imposat per l’accident de caiguda per les escales, que va provocar el trencament d’ambdós turmells i amb la consegüent pèrdua de mobilitat i la força major de quedar-me al llit diverses setmanes sense poder sortir-ne ni per anar al lavabo, la qual cosa vol dir que sóc dependent dels altres per a tot. I, per tant, he hagut de posar la gratitud en marxa de manera amorosa.

Penso que hem de començar agraint el do de la vida, que encara que sigui un misteri, és una meravella per gaudir-la. Jo, quan els pares eren vius, el dia del meu aniversari, acostumava a agrair-los el fet d’haver-me donat la vida. Cada any se sorprenien, però jo ho considerava un deure de filla agraïda.

Al llarg de la vida hem rebut tants i tants favors que els hem d’anar agraint constantment sense cansar-nos. El fet d’agrair augmenta la nostra humilitat i afavoreix el benestar interior de qui el rep. Crea lligams d’amistat i conrea les relacions humanes. Hi ha tantes situacions difícils i de trencament entre les persones que, si ens acostuméssim a agrair cada dia els favors que rebem, les tensions s’anirien afluixant i els ambients millorarien.

En la meva situació actual, primer he d’agrair al meu marit i al meu fill que em cuiden amb tant d’amor i que no em deixen mai sola, perquè ara estic desvalguda i els necessito per a tot. Fan de cames meves, ja que jo ara no en puc disposar, i em porten tot el que necessito. S’ha creat un ambient tan agradable a casa i de tan bon humor! Estan molt contents de ser-me útils. I jo cada dia els ho agraeixo, sense defallir, pensant que cada dia és nou.

No cal dir que rebo molts favors de molts amics que em fan la vida més agradable ara que la tinc tan limitada al nostre llit de matrimoni, que no puc deixar ni de nit ni de dia. Rebo moltíssimes trucades, WhatsApp, SMS, mails... i totes les possibilitats de contacte que permet la tecnologia moderna. Alguns matins i tardes rebo visites de persones que m’entretenen molt amb la seva tertúlia. Em porten flors, que m’agraden, plantes, llibres i tota mena de coses que em puguin distreure. És un devessall d’amor tan ingent, que em costa imaginar que en el món es produeixin situacions tan dures d’odi que acabin en guerres.

Voldria que tots els amics que em llegeixin es prenguin aquest escrit com un acte d’agraïment de part meva cap a tantes persones que s’han preocupat per mi de tantes maneres, col·laborant en el meu benestar interior i ajudant a augmentar la meva paciència per no cansar-me de la meva quietud i vida monòtona, limitada a les quatre parets del dormitori, albirant només un trosset de cel blau a través de la finestra, i una lluna plena d’agost, més immensa i brillant que mai, segons els entesos. Veig alguna floreta, però poques. Sé que d’aquí a unes setmanes el panorama canviarà; m’han operat i m’han posat claus, i després d’unes quantes sessions de fisioteràpia, la rehabilitació millorarà els meus turmells, i caminar esdevindrà un acte de normalitat com abans de l’accident. M’he hagut d’aturar, forçada per les circumstàncies, i com tot en la vida m’haurà aportat la part positiva i sobretot algunes lliçons que he hagut d’aprendre. Interessant des d’aquest punt de vista!

I ara em vull acomiadar dels meus lectors invitant-los que aprenguin a sentir la gratitud en el fons del seu cor i que no se sentin tímids a l’hora de regraciar les persones que els han proporcionat ajuda i benestar en el camí no gens fàcil per on la vida ens va portant, i sabent que caminant junts i donant-nos suport els uns als altres el camí esdevé més planer.

Per acabar, una cita de Ciceró (106-43 aC):

“La gratitud no és només la més gran de totes les virtuts, sinó la mare de totes.”

Mª Teresa Quintana