La mort d'un monjo

Un divendres assolellat decidim pujar a Montserrat com altres vegades. Ens agrada anar-hi per la proximitat, perquè gaudim caminant pels paratges tan característics d’aquesta muntanya i finalment perquè és un plaer anar a la basílica a pregar. Sempre tenim algun agraïment per a la Moreneta o alguna comanda a fer-li.

Aquell divendres ens vam quedar sorpresos quan ens van barrar el pas per entrar a la missa conventual de les 11. La raó era que hi havia l’enterrament d’un monjo i que la litúrgia duraria més de dues hores, durant les quals no ens seria permès de sortir. Vam dir que estàvem d’acord a assistir-hi i que volíem entrar. Davant la nostra insistència ens van obrir la porta. Quina experiència tan bonica! Com que no era cap personalitat coneguda, que sol provocar que l’acte estigui ple de gom a gom i sigui més un acte social que religiós, ens vam trobar amb una església molt buida. Tanmateix, hi havia el ple de monjos i d’escolans que acomiadaven un monjo de la seva comunitat, amb tota la bellesa de cants que aquest monestir pot assolir. Aquesta solemnitat i al mateix temps aquesta música que elevava l’esperit em van fer entrar en un estat interior de pau i reflexió.

Vam estar asseguts al costat del fèretre, que era un taüt de fusta clara i senzilla, tal com correspon a un monjo. Aquella proximitat a la persona morta i les paraules de l’abat que presidia la missa em van provocar una meditació profunda sobre la mort i la brevetat de la vida. Quan ens va dir que el monjo ja tenia 94 anys i ens parlava de les seves limitacions i sofrences, vaig sentir que era un alliberament submergir-se en el repòs de la mort i poder gaudir de l’altra vida que ens espera més enllà.

Acabada la missa, vam seguir el fèretre darrere tots el monjos i escolans i les poques persones que hi havia en aquell enterrament, volent acomiadar nosaltres també aquell ésser que no coneixíem i que ens havia permès de presenciar tot aquell acte tan profund i bell. Vam poder creuar parts del monestir on el públic no té accés i arribar a les proximitats del seu cementiri, on l’abat va tornar a fer unes pregàries. Lentament, els monjos van fer camí cap a l’indret on el seu cos seria inhumat a terra i començaria el procés de desintegració propi de la naturalesa. I nosaltres, plens de la pau que havíem respirat, anàvem sortint en silenci, però ens vam perdre en el claustre i vam haver de demanar ajuda a l’abat que caminava una mica davant nostre i que molt amablement ens va indicar la sortida.

Jo continuava estant en un estat de silenci interior que la cerimònia havia propiciat, i anava meditant encara en el gran tema de la nostra vida: la mort. Com és que ens perdem tant en aquest món material i descuidem la nostra marxa després d’un temps breu en aquest món? No es tracta d’obsessionar-nos, però sí de tenir-la present per anar-nos preparant a mesura que els anys passen i que moltes persones de l’entorn ens deixen per l’edat avançada, que sempre és un temps curt malgrat que l’esperança de vida hagi augmentat, o perquè la malaltia ens ataca i arriba la mort abans d’hora, pensem nosaltres. He entès que no hi ha edat per morir. Naixem i tothom fa el seu camí, més curt o més llarg, per deixar aquest cos que ens costa tant d’abandonar, perquè és el nostre i amb el qual hem pogut viure i fer totes les experiències que ens han ajudat a créixer i a madurar. I no m’agrada sentir: “Això és una injustícia”, quan algú marxa aviat i sembla que deixi feina per fer. Hem d’acceptar el gran misteri de la vida i de la mort, que ens depassa. I tenir l’esperança que Déu, en el qual crec, i sobretot confiant en les paraules de Jesús, que el sentim més proper nostre, ens ajudarà a traspassar i se’ns obriran els ulls interiors per descobrir aquest més enllà, que ens fa tant de respecte pel desconeixement que en tenim.

Com que és Quaresma m’ha servit per aquest temps de reflexió.

I ara vull acabar amb les últimes línies del Cant Espiritual, de Joan Maragall:

“I quan vingui aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!”

PS: Aquesta text s'ha publicat al Full Parròquial de Santa Maria d'aquest 25 de març de 2012. La fotografia és compartida des de la Viquipèdia.