L'ACCEPTACIÓ 2

Estimats amics, permeteu-me que repeteixi aquest tema després d’uns anys, però sota un punt de vista diferent, condicionat per l’edat.

Quan van passant el temps i els anys, les limitacions van augmentant, i he comprès que es tracta no d’anar vivint les limitacions amb mals humors, sinó amb una acceptació profunda mental i de cor. Com que perdre la joventut i anar envellint i deteriorant-se és un pas dur, malgrat la saviesa, que pot créixer i avançar, s’ha d’aplicar aquesta solució de la qual estic parlant. No podem evitar que el cervell i el cos es deteriorin i facin el camí natural cap a la mort. És difícil, aquest camí, si no apliquem l’acceptació. Primer, es tracta de comprendre-ho –en el meu cas m’hi ajuda la fe–, i després aplicar aquesta voluntat de viure el millor possible.

Pensant en alguns casos concrets, com el fet que hem pogut viatjar força i ho hem gaudit molt, ara les possibilitats disminueixen i potser quedaran anul·lades. Doncs aquí ve l’aplicació d’aquesta disciplina, malgrat les dificultats que es desvetllen al principi. La ment i el cor hauran d’acceptar que les condicions han canviat, i ho haurem de substituir per una altra activitat que estigui al nostre abast, defugir la tristesa que pot causar i emprendre amb coratge la nova condició.

Una altra situació és que ara ja no tenim cotxe, perquè cap dels dos pot conduir. I, per tant, hi haurà sortides i excursions que no podrem fer. S’han de buscar alternatives, una vegada més.

Hi ha el tema de l’estudi. Ja sabeu que vaig començar a estudiar italià, i ara noto que la memòria em falla força, però no el vull abandonar perquè ja sé que el cap s’ha de fer funcionar, encara que el resultat no sigui el de la meva joventut, quan estudiava més d’un idioma. Aquí l’acceptació torna a entrar en escena, i sempre va acompanyada de la paciència, gran virtut per no perdre l’esperança.

Hem d’aprendre a no rondinar tot el dia ni plànyer-nos per tot el que hem perdut i saber fer l’exercici, no fàcil, de l’acceptació. És clar que les condicions són bones, perquè jo visc en un país d’Europa on no hi ha guerra i sóc una persona jubilada que cobro la meva pensió.

Resumint, això no vol dir deixar-ho tot i quedar-nos asseguts esperant la mort. Hem de trobar el punt mitjà per fer però sense sobrepassar els límits. Ho hem d’aprendre!

“La felicitat només pot existir en l’acceptació.”

Mª Teresa Quintana i Riera