L'ENVELLIMENT

Estant a Arenys de vacances em venen moltes idees al cap i he decidit seure a l’ordinador. Aquest tema em va i ve, perquè la casa d’Arenys té moltes escales i cada any em cansen una mica més. Acabo de fer 75 anys; no soc una dona vella, però soc una dona gran i el cos no respon com ho feia anteriorment. El cos no para de fer canvis en tot el seu sistema. Ja us vaig comentar que tot en la vida i en l’univers és un moviment continu i es va adaptant a les circumstàncies, però es desgasta i envelleix. És fantàstic tenir aquest vehicle per moure’ns pel planeta i és un regal que hem de gaudir, però molt atents a cada etapa de la vida. Això és el que vaig entenent.

Les escales me les prenc amb molt respecte per evitar una altra caiguda, que ja us vaig explicar en el seu moment. Va ser aparatosa, perquè em vaig trencar els dos turmells alhora i vaig haver d’estar estirada al llit sense moure’m 60 dies durant els dos mesos d’estiu. Una experiència dura, però que vaig portar prou bé, perquè vaig estar molt ben atesa pel meu marit i el meu fill i els amics no em van deixar. I, tornant al present, les escales em costen una mica, però penso que és un molt bon exercici per a les cames i sobretot per fer baixar el sucre –ja sabeu que soc diabètica. És a dir, que he d’estar contenta!

I, parlant d’envelliment, la memòria és l’altre gran tema, ja que va disminuint malgrat que tinguem el cap clar. I en aquesta casa, abans de fer la baixada i pujada de les escales, he de posar la memòria en marxa per no pujar i baixar endebades. Ho acabo positivant i dic: “Que bé que em van les escales per fer un bon esforç de memòria.” Veig persones grans que es posen nervioses quan no troben la paraula que necessiten, sigui un títol, una data, un llibre, un nom i un munt de coses. Com que això va en augment, procuro relativitzar-ho, i si no em poso nerviosa surt al cap d’una estona i a vegades l’endemà. I no és que no ho hagi practicat, perquè quan vaig fer els estudis a l’Institut del Teatre havíem de memoritzar grans textos. Recordo un monòleg llarguíssim que vaig haver d’estudiar per presentar-me a un examen. Però l’edat actual ja no em permet això.

Tanmateix, si la vida ens agrada i volem continuar gaudint-la hem d’anar acceptant els canvis negatius que ens arriben. I una cosa que he après és que no vull ser una persona que parla constantment dels seus mals i que arribin a ser els protagonistes de les converses amb l’entorn, perquè esgotes la família i els amics. Un dia pot sortir una cosa, però no agafar el mal hàbit de la queixa i el rondinar constant del que ens passa. Això és feixuc fins i tot per a un mateix. Quan sento un grup de dones parlant dels seus mals me n’allunyo immediatament.

Els anys passen, però que bonic guanyar saviesa, maduresa, creixement personal, experiències enriquidores, capacitat de comprensió dels altres, paciència i tantes coses més que hem d’aprendre abans de marxar definitivament. Mireu per a què serveix fer anys i anar envellint. Actualment, ens fem vells més tard, malgrat les mancances que ens van arribant, i veig persones que envelleixen molt bé, procurant no deixar les activitats mentals que ens mantenen més alertes i endarrereixen el deteriorament del nostre cervell. Ja sabeu que estic estudiant un cinquè idioma. No entra com els que vaig estudiar de jove i he de repassar molt el lèxic, perquè va a parar a la secció dels oblits, però el puc recuperar.

I així anar-hi anant, vivint el millor possible que el cos ens permeti, i no deixant que el desànim s’apoderi de nosaltres davant de les pèrdues que van apareixent.

“No deixem de jugar perquè envellim. Envellim perquè deixem de jugar.” George Bernard Shaw (1856-1950)

“Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre puges les forces disminueixen, però la mirada és més lliure; la vista, més àmplia i serena.” Ingmar Bergman (1918-2007)

“No són els anys en la teva vida els que compten, és la vida en els teus anys.” Abraham Lincoln (1809-1865)

 Mª Teresa Quintana i Riera