LES ONES GRONXEN

Us vull explicar com em sento obligada a anar al mar cada dia per prescripció mèdica, a causa d’una caiguda per les escales que m’ha deixat un genoll una mica malmès.

M’agrada la platja, però més el sol que el mar, que sempre trobo massa fred. Però aquest petit accident em fa entrar diàriament al mar, que ja no trobo tan fred, en pensar que em cura. El moviment de les onades fa un massatge natural, i el que és molt bo és la sal i el iode que conté l’aigua. I, com tot el que la natura ofereix, no té cap cost.

Una vegada a dins l’aigua entro en contemplació d’aquesta immensitat, que veiem blava i que ens connecta amb la grandiositat de la creació. I el que m’agrada més és poder agrair al Creador tots els presents que ens ha fet i que sovint no valorem. Fa falta alguna patacada per despertar al nostre entorn tan meravellós. Faig una pregària intensa d’agraïment i puc passar els límits petits de cada dia i tan plens de pressa pel que creiem que hem de fer, sense fer-nos el regal d’aturar-nos, que és un gran regal i és el que obre els ulls interiors per anar una mica més endins d’aquesta vida i d’aquesta natura que ens envolta i de la qual hem de gaudir, perquè tota ella està a l’abast per proporcionar-nos l’ajuda que necessitem. I que poc hi pensem a estones! Rebem tants regals i no hi parem esment. Passem per la vida de manera superficial, sense meravellar-nos de la bellesa que ens envolta.

Tornant a la contemplació dins el mar, hi ha un altre element que em deixa bocabadada, i són les grans nuvolades que sovint arriben i que constitueixen una gran decoració en el cel blau, que és molt bonic, però que pot resultar avorrit i monòton. No puc explicar com la imaginació treballa davant l’espectacle dels núvols, talment em tornés una criatura. Quin aiguabarreig de formes i moviments canviants! Ens porten la pluja tan necessària i ens creen una bellesa inaudita als nostres ulls. Quan són espessos i blancs fent muntanyes mòbils i cotonoses, o quan agafen aquell color de plom que presagien l’aiguat que caurà.

I no podem oblidar les gavines, sempre buscant algun peixot, que omplen el cel damunt del mar xisclant i volant elegantment, quan planegen i es deixen lliscar pel vent, que es fan mirar també.

Ja veieu que la caiguda m’ha portat lluny, i la teràpia recomanada aprofitant l’estiu m’ha fet valorar un fet que abans era molt prosaic i gens aprofundit. Així vaig despertant a poc a poc (que lenta és la comprensió humana per endinsar-nos en el misteri de la vida) a la meravella que ens envolta i a la qual hem d’obrir els ulls i fer-nos la vida més agradable.

I ara quatre línies del poema “Vora la mar”, de Jacint Verdaguer:

“Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l’astre rei cap al ponent declina,

me’n pujo a meditar.”

                                                                       Mª Teresa Quintana