L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS

Llegint aquest títol ja heu intuït que l’he tret del llibre El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Un gran conte per a infants i adults. Me’l vaig comprar a París quan hi vivia, i és una edició de la Librairie Gallimard de l’any 1946. Les il·lustracions són aquarel·les fetes per ell mateix. Ara està molt vellet i s’aguanta amb pinces. Això vol dir que me l’he llegit moltes vegades i, de tant en tant, encara el repasso. I ara us en vull parlar.

L’autor va ser pilot d’aviació i va deixar escrits molt bonics sobre les seves experiències com a pilot. Durant la Segona Guerra Mundial va lluitar amb l’aviació francesa en missions perilloses, que explica en el seu llibre Pilot de guerra (1942). A partir de 1943 va demanar incorporar-se a les forces franceses en el nord d’Àfrica. I el 31 de juliol de 1944 el seu avió va desaparèixer en el Mediterrani.

Va publicar Le Petit Prince l’any 1943 a Nova York. És un conte poètic i filosòfic, sota l’aparença d’un conte per a nens. És la seva obra més coneguda. El llenguatge, que és senzill i destinat als nens, és una concepció simbòlica de la vida, ja que Saint-Exupéry és una persona que busca l’absolut.

En aquest llibre hi trobareu tendresa, delicadesa, profunditat i saviesa. Ara el repassarem una mica. En el primer capítol, ja parla que quan tenia 6 anys va descobrir la falta d’imaginació dels adults i de com els infants es cansen d’explicar-los el que els grans no entenen. I aleshores l’autor comença a explicar com, estant en el desert tot sol amb l’avió, ja que tenia una pana i intentava arreglar-la, se li va aparèixer aquest petit personatge que és el Petit Príncep. Les converses són delicioses i en reproduiré algunes. El nen li explica com ha caigut del cel, que ve d’un planeta molt petit i va viatjant per diferents planetes tenint experiències diverses depenent de qui troba i del diàleg que tenen.

És molt bonic com el Petit Príncep fa un raonament sobre les flors que tenen punxes, dient que són febles, que les necessiten per defensar-se i que no és una qüestió de maldat de part de les flors. El pilot, que està molt ocupat intentant reparar l’avió al mig del desert, li contesta com fem la gent gran: fent-lo callar i dient-li que ell s’ocupa de coses serioses i no entra en la poesia del moment. I després quan el veu plorar pensa: ”És tan misteriós el país de les llàgrimes!”

Pel que fa al diàleg que havia tingut amb una flor que va néixer en el seu planeta just abans de marxar el Petit Príncep li diu al pilot: “M’hauria hagut de refiar dels seus actes i no de les seves paraules.” Afegeix que, parlant amb un rei d’un altre planeta que va visitar en el seu viatge, el rei li va dir: “S’ha d’exigir a cadascú el que pot donar. L’autoritat reposa en la raó. Ha de ser raonable.” Sobre la justícia el mateix rei li va dir: “Jutja’t a tu mateix, que és més difícil que jutjar els altres. Si ho fas bé seràs un savi.” En un altre planeta explica que va trobar un fanaler i el seu fanal. Li agrada perquè diu que fa llum, i és útil perquè és bonic.

Després del periple pels planetes, el Petit Príncep li explica que, quan va caure a la Terra, ho va fer al desert, on no va trobar ningú d’entrada, només una serp que li va dir que en el desert estaven sols, però amb els homes també. Es va trobar amb una guineu i van parlar del verb apprivoiser, que vol dir domesticar o tornar-se més sociable i dòcil, i aleshores van dir que serien amics i que tindrien necessitat l’un de l’altre. “I quan vegi el blat em recordaré dels teus cabells daurats”, li va dir la guineu. I va continuar: “I els homes tot ho compren fet, i com que no hi ha botigues d’amics, els homes no tenen amics. Si vols un amic m’has d’apprivoiser.” La guineu li va recordar que el llenguatge és font de malentesos. Quan els dos amics es van acomiadar, l’animal li va dir al Petit Príncep el seu secret: “Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.”

I arribem al final, molt nostàlgic i molt ple de poesia, que jo ara no puc reproduir. S’acosta la tornada al seu petit planeta i haurà de morir; la serp l’ajudarà amb la seva picada per deixar el cos aquí i li recorda que quan miri les estrelles sabrà que en una d’elles hi serà ell.

I fins aquí aquest conte tan preciós i ple de saviesa, com he dit al principi. Ens hi hem d’acostar amb una ànima d’infant, que traspassa tots els límits, i amb la imaginació, que tot ho pot.

I acabo amb una cita d’aquest autor:  “L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix”.

                         Mª Teresa Quintana i Riera