PARAULES DES DE L´HOSPITAL

Em trobo ajaguda en una llitera de l’Hospital Clínic de Barcelona per un accident que he tingut fa 8 hores. Baixava per un tram d’escala difícil que tinc a Arenys, badant com sovint faig. No baixo les escales concentrada com ho hauria de fer a la meva edat. I no puc recordar exactament com, però sé que se m’han entortolligat els peus i m’he trobat a terra amb els dos turmells trencats. M’ha caigut el món a sobre i ja he vist que no em podia bellugar de terra, però he de dir que al cap de 10 minuts he tingut el servei d’emergències a casa. Amb penes i treballs m’han aixecat i m’han dipositat a l’ambulància, en direcció a l’Hospital de Mataró. Allà, després de fer-me unes proves, ha resultat que tenia el peu dret mal trencat, i l’altre, també amb fissura. Me’ls han reduït i enguixat, i després m’han derivat al Clínic, perquè jo visc a Barcelona.

M’han ingressat en un box d’urgències de traumatologia. No sé si podré dormir, sobretot tenint en compte que tinc les cames immòbils i la posició fixa, que trobo molt dura, i, per tant, demano llibreta i llapis, i aprofito per escriure aquest article. Em pregunten si sóc escriptora, i dic que no me’n considero, però que escric articles. Els parlo del meu llibre, i les dues infermeres de la nit s’hi mostren molt interessades. Demanen el títol per comprar-lo. La meva companya de box, una senyora molt agradable, també em diu que el vol comprar. Jo ric sola, pensant que sóc a urgències d’un hospital a mitja nit, i amb els peus trencats acabo de vendre tres llibres.

M’he proposat acceptar el que em toca viure ara i tenir paciència. Per sobre de tot he de destacar l’actitud de servei i amabilitat d’algunes de les persones que m’han atès. Ser metge i infermera ha de ser vocacional, perquè han d’atendre persones que no estan bé i que necessiten comprensió, compassió i empatia. Són afectuosos i no et fan res sense el teu permís. Volen l’aquiescència del pacient, cosa que em sembla molt correcta.

Entre tants malalts a urgències et sents formant part d’aquesta humanitat ferida i malalta i en què tots hem de col·laborar amb un somriure quan es pot. La veritat és que et sents molt acompanyada.

Quan reflexiones sobre el que és un accident se’t fan evidents i clares la fragilitat i la finitud humanes. Uns segons abans estàs bé, i un segon després de fer-te mal, el cos se t’ha fet malbé depenent de l’accident. Quin vehicle més limitat per córrer pel planeta! Quina consciència que hem de prendre de les nostres limitacions! Això ajuda a rebaixar la nostra vanitat, les falses seguretats, i ens torna a despertar a la realitat més pregona de la nostra existència.

No et vals per a res sense cames, i depens completament dels altres. Això exigeix un acte d’humilitat. Som uns ninots articulats que ens desarticulem amb facilitat. I aviat deixem el planeta. La vida humana és molt curta comparada amb la vida del planeta i de l’univers. És la vida de la papallona i encara menys, que dura pocs dies o poques hores. Valgui l’exemple comparatiu, malgrat que a nosaltres una vida de 100 anys ens sembla llarga.

El segon dia a urgències del Clínic és molt més dur. No em poden portar a planta perquè no hi ha llits, i m’expliquen que amb les retallades han tancat sales. L’atenció per part d’algunes infermeres de dia ja no és tan bona ni tan afectuosa. Hi ha molta gent, i esmenten sovint les retallades per justificar un comportament poc correcte.

Després de passar la nit al box del Clínic, em deriven cap a la Clínica del Pilar, que és de la meva mútua, i allà trobo unes urgències més buides, on em poden donar l’atenció que requereixo. Em diuen que de moment no m’operen, cosa que prefereixo, i m’envien a casa. No em puc moure del llit, ja que no puc posar cap peu a terra. La tristesa amenaçava d’envair-me en veure’m tan desvalguda, però no ho permeto. Decideixo viure el moment present, cada segon, i parar el cap, que pensa el que no puc fer. Deixo de projectar un futur que ja arribarà. I us puc assegurar que el fet de tenir el mental quiet, allunyant l’actitud de sentir-te víctima, afavoreix l’alleugeriment de la situació, malgrat les dificultats, que no són poques. A casa m’ajuden el meu marit i el meu fill, que fan guàrdies rotatives per no deixar-me mai sola. Són ajudes molt valuoses! Són els meus àngels protectors.

La gran calorada d’aquests dies a Barcelona afegeix malestar, i procuro tenir engegat el ventilador nit i dia per aguantar aquestes cames enguixades, que són un pes feixuc i calent.

Les amigues i els amics estan responent molt bé. Tothom ofereix ajuda, companyia, pensaments positius, i els creients, oracions, que agraeixo molt.

Vull pensar que a la vida tot serveix i que en aquests moments puc aprendre les lliçons de la paciència, la humilitat i l’acceptació. Déu n’hi do, tres lliçons importants!

Mª Teresa Quintana