PETIT VIATGE A EIVISSA I FORMENTERA

Hem passat uns dies a Eivissa, illa que vaig visitar fa més de cinquanta anys i que recordava poc. He de dir que les Illes Balears, m’agraden totes. Em va agradar molt Mallorca; Menorca és molt bonica, i ara m’ha agradat molt Eivissa també i la seva germana petita, Formentera, Les Pitiüses, que anomenen ells a aquestes dues últimes illes, nom romà que vol dir “amb vegetació de pins”.

És una illa que té una població de 140.000 habitants, però a l’estiu triplica aquest nombre pels turistes. Té una longitud de 41 quilòmetres de nord a sud i 20 quilòmetres d’est a oest. Hi ha diverses muntanyes; la més alta és sa Talaia amb 475 metres d’alçària.

He gaudit aquests dies de la calma que hi ha durant sis mesos sense turistes i en què la major part d’hotels, botigues, restaurants, discoteques, etc., estan tancats. Treballen sis mesos intensament i reposen mig any. Hi ha poc atur, perquè no paren de construir, de mantenir i de reformar. La crisi no hi és tan present.

El visitant resta embadalit per la seva gran bellesa. Té unes aigües absolutament cristal·lines a causa de la planta aquàtica anomenada posidònia oceànica, que neteja i oxigena el mar. No ens hi hem pogut banyar, perquè encara no és l’època, però era un goig contemplar aquell mar de color verd blau transparent. Té una costa molt retallada i plena de cales que gairebé no es poden descriure; són tan boniques que les has de trepitjar i deixar-te impressionar. És difícil explicar el gaudi que sents davant de tanta boniquesa.

Vivíem a la vora de la badia de Sant Antoni, gran, ampla i amb un passeig de mar que la voreja. Recomano la posta de sol des del final d’aquest passeig, i veure el sol endinsar-se al mar deixant davant els teus ulls un encís meravellós que continua una bona estona amb la llum del llostre, que transforma el color del mar en un platejat lluminós.

La visita a dalt vila de la capital, on hi ha la catedral del segle XIII –gòtic català, encara que la nau és d’estil barroc– i les muralles, té un interès especial, ja que ens trobem novament amb vistes molt espectaculars sobre el port d’Eivissa. La catedral, com totes les esglésies de l’illa, està fortificada perquè durant segles es va haver de defensar dels pirates que l’atacaven. Els primers habitants van ser els fenicis. Els cartaginesos hi van fundar una colònia l’any 653 aC; d’aquí ve el nom d’”illa púnica o cartaginesa”, però els fenicis són anteriors. Es van descobrint encara restes arqueològiques de l’època.

Antigament, hi havia força agricultura, però actualment escasseja, i és gairebé només a l’interior de l’illa on trobem algunes vinyes i terrenys on es conrea el gra. Els àrabs varen importar ametllers, garrofers, llimoners... Hi abunden les herbes aromàtiques, amb les quals fan licors. Hi ha poc bestiar i els prats es veuen buits, llevat d’algun xai i alguna cabra passejant amb calma i menjant a cor què vols. Això és per la gran explosió turística que envaeix l’illa cada temporada quan arriba el bon temps, i, per tant, el modus vivendi dels locals és el turisme, que els dóna molts més guanys que no pas l’agricultura. No és estrany que la seva bellesa tingui un atractiu tan potent. Als anys 60 van ser els hippies qui van començar a fer estada a Formentera, i et vas assabentant que artistes de tota mena han anat a raure en aquestes illes. Els famosos i gent molt adinerada tenen grans cases en espais paradisíacs.

El problema més important que té l’illa és la falta d’aigua. Hi plou molt poc i Santa Eulària des Riu, que vam visitar, té l’únic riu de l’illa, tot i que sec a la major part del seu recorregut. Per això han de dessalinitzar aigua del mar per proveir d’aigua la població.

Us podria parlar de moltes cales i indrets que vàrem visitar, però allargaria molt l’article. Us en citaré alguns. Uns amics de l’illa ens van recomanar anar a la cala d’es Pou des Lleó i anar al restaurant Can Salvadó. Va valer la pena el peix que hi vàrem menjar. Al restaurant Can Pujol de la cala Port des Torrent, on ens van convidar els amics, hi vam trobar un peix d’una gran qualitat.

I ara el nom d’algunes cales: cala d’Hort, cala Carbó, cala es Cubells, cala Sant Vicent, cala Salada, cala Gració, cala Molí, cala Comte... Bé, suficients! Encara que en veiérem unes quantes més! Trobem illots escampats pel mar a la vora de la costa. El més gran i espectacular: es Vedrà, acompanyat d’es Vedranell, més petit.

Va ser preciosa l’excursió marítima que vàrem fer, així com molt esventada, i les persones que anàvem a coberta havíem de vigilar molt en traslladar-nos de lloc, perquè el vent i el moviment produït per les onades ens tombava per terra. Malgrat la mica de mareig que vaig sentir, valia la pena el contacte directe amb el mar contemplant tanta costa bonica. Van fer-nos molta companyia les gavines que ens sobrevolaven i no ens abandonaven.

I abans d’acabar, quatre paraules sobre Formentera, habitada per persones molt longeves per la calma que s’hi respira. Té 10.000 habitants, i 20 quilòmetres de llargada per 2 d’amplada en els indrets més estrets. Ja veieu que és molt petita i la part nord és zona de reserva natural. La savina és el pi autòcton. Fins als anys 80 del segle XX, el producte comercial principal era la sal, però en baixar la demanda van començar a rebre molt turisme com han fet a Eivissa, que és la font d’ingressos més important d’ambdues illes. És molt verge i té molt d’encant.

I ara dir-vos que van ser uns dies meravellosos, curulls de bellesa de mar, i queden ganes de tornar-hi quan les illes respiren la quietud. Tanmateix, també m’agrada tornar a casa i recuperar la normalitat, tot esperant una altra ocasió per conèixer els bells indrets que podem descobrir en el nostre planeta.

Mª Teresa Quintana