Sobre realitat i percepcions. Eleccions catalanes

Sobre realitat i percepcions. Eleccions al Parlament de Catalunya.
Estic convençut que d'haver governat CiU els darrers quatre anys no hi haurien més hospitals a Catalunya, ni escoles i guarderies ni millors serveis socials ni millors infraestructures ni més habitatge protegit ni menys crisi econòmica ni millor finançament ni millor política lingüística ni més polítiques verdes ni un Estatut millor ni menys crisi i ni tan sols menys dèficit.
En canvi, és clar que la percepció que es té de la gestió del que volien anomenar govern d'entesa no es favorable.
Certament un govern de coalició no és un govern monolític, aquest fa menys nosa als ciutadans amb escarafalls diversos per tal de remarcar el perfil de cadascú. Sembla ser que en l'era de les xarxes socials on tothom hi diu la seva, ens costa assumir la diversitat en la cosa pública. Probablement, en moments de crisi tenim tendència a demanar governs forts i solucions fàcils i ràpides; ningú no garanteix que ens siguin favorables, però ens sentim més segurs. M'atreveixo a avisar que encara no ho hem vist tot.
Bé, som aquí i toquen eleccions. Cal recordar, que bona part dels recursos econòmics i els desenvolupaments normatius d'allò que afecta a la quotidianitat dels catalans es gestionen a Catalunya; altra cosa és que siguin insuficients i en moltes àrees s'hagi de fer en el marc legislat per l'estat.
És clar que guanyarà CiU, sembla difícil que sigui per majoria absoluta. CiU és una coalició d'orientació liberal tot i l'afegit democratacristià. En un moment com aquest és segur que no milloraran les polítiques públiques orientades cap allò social, ans al contrari, es reduiran amb l'argument del dèficit. El liberalisme de CiU és moderat, però el moment actual és especialment difícil. Hem pogut escoltar globus sonda prou atrevits quan Mas proposà la reducció d'un 25% dels funcionaris de la Generalitat, no podia parlar d'altra cosa que de privatitzar serveis. Si es tracta de finançar desprès els serveis privatitzats, representa un regal del patrimoni dels ciutadans, si no, vol dir que els ciutadans se'ls han de pagar directament, els que puguin.
Representaria aquesta política una millora del PIB o de l'economia productiva catalana? No hi té res a veure. Pel que fa al concert econòmic, per més que CiU torni a ser decisiva en la política de l'estat, no veig que ella soleta pugui acostar-se ni de lluny al concert basc, tot i que se li pugui donar el títol honorífic de concert a un peix al cove. Tanmateix, les propostes més agosarades van perdent força a mida que s'acosta el dia de les eleccions i sembla que predomina la prudència.
Si CiU guanya clarament, però sense majoria absoluta, pot optar per un govern en solitari amb suports parlamentaris o per un govern de coalició. En el darrer període de Pujol, CiU governava amb el suport del PP. Aquest suport sembla ara més difícil atesa la demagògia anticatalana del PP; almenys fins que aquest guany les eleccions espanyoles sense majoria absoluta. No vull oblidar el coqueteig populista xenòfob i l'atac al model de normalització lingüística del PP. Amb tot vull pensar que aquest electoralisme serà oblidat si es perfila el pacte.
Tampoc crec que CiU s'interessi, ni ara ni en un horitzó previsible, per un pacte amb ERC que inclogui un referèndum per la independència. Menys amb l'independentisme a la baixa i dividit. Finalment, la beneficiària de la sotragada de l'estatut i la gran manifestació de predomini independentista és el catalanisme mesurat. Sol passar.
Sí que és cert que la sentència sobre l'Estatut ha creat un atzucac insoluble i de llarg recorregut que remarca un blindatge a la baixa del règim actual que un dia o altre s'esquerdarà definitivament. No em sembla que hagi de ser ara. En la meva opinió, l'independentisme ha de dibuixar més clarament com, amb qui i amb què compta, com a mínim en l'àmbit europeu, per fer viable la independència real i no la mítica. El catalanisme valent no pot aconseguir els seus objectius només des de la rauxa alliberadora, li cal també el seny ferm i convençut.
Queda la sociovergència: Ben vista pel PSOE, i no esmentada per CiU ni el PSC. Atès el reforçament del neoespanyolisme unitari que, a més, cerca arguments en la crisi; l'horitzó econòmic i identitari no són gens afalagadors, estem novament a la defensiva; la governança no serà fàcil ni lluïda. Què us en sembla aquesta opció? Té en contra el probable interès de CiU en ser decisiva amb el PP a Madrid, oportunitat que deu estar valorant com a estratègia tradicional en l'àmbit espanyol per aconseguir beneficis.
L'opció d'Iniciativa és clarament el tripartit. En la meva opinió, Iniciativa, juga amb uns colors de limitat present però de més futur. Llavors, perquè encasellar-se? En la mida que es vagi veient que no hi ha solucions fàcils si no són transformadores i que el sistema està tocat, pot o no fer propostes per a l'espai del PSC? Ho pot fer amb el de CiU? I amb els abstencionistes? Llavors, caldrà presentar-se com a partit amb voluntat govern, amb capteniment de govern, amb o sense tripartit, amb o sense PSC. I això, sense perdre de vista els objectius. Cal Temps.
No descartem d'entrada un nou tripartit, però el desgast ha estat fort, la crisi l'ha tocat, algunes bases de PSC i ERC no l'entenen, les direccions marquen distàncies, Madrid no el vol. Massa difícil.
Quatre apunts sobre com està el pati, segons em sembla.

Afegeix un comentari nou