SORT QUE SEMPRE S'OBREN PORTES O FINESTRES

Començaré parlant en el sentit literal i després passaré al simbòlic. Ara recordaré una anècdota real que vaig viure. Fa uns quants anys vaig treballar en un institut de Nou Barris de professora d’anglès, que ha estat sempre la meva feina. I el que m’anava millor era quedar-me a corregir papers a l’institut, quan tothom marxava i, per tant, hi havia silenci, perquè així no m’havia d’endur els papers a casa. Aprofitava les últimes hores de sol per corregir a l’aire lliure, en un jardinet amb arbres, no al pati dels alumnes. Sempre que he pogut he intentat corregir a l’aire lliure, que em donava més benestar que tancada en un despatx. Reconec que, quan anava a la vora del mar, havia de fer molta atenció perquè no em volessin els papers amb la brisa del mar. Cal dir que no vaig tenir mai cap accident de pèrdua d’exàmens.

Doncs, anant al gra, normalment avisava la dona de la neteja perquè no em tanqués a dintre, però un dia que em vaig quedar i em vaig posar a la feina amb molta afició em vaig oblidar de dir a la noia que era al meu seminari corregint. Les hores passaven –hi havíem de dedicar moltes hores, a la correcció– i ja ben fosc vaig decidir marxar cap a casa. Em va estranyar començar a veure foscor en molts indrets de l’institut i cap presència humana, fins que em vaig adonar que estava sola i que m’havien tancat a dintre. La primera dificultat va ser baixar l’escala a les fosques, perquè havien tret la llum, i procurar no anar a parar escales avall. Vaig decidir trucar a la porta del porter, que vivia al costat, a través de la paret, però havia sortit i no hi era. Vaig sortir al pati salvant una tanca, però la gent del carrer no em podia ajudar, només trucar al timbre de la casa del porter i confirmar que no hi era.

Vaig poder accedir a un despatx i usar el telèfon –no teníem mòbils en aquell moment. Vaig trobar números de telèfon, però el director no era a casa. Vaig trucar a la meva família i vaig dir que de moment no avisessin els bombers perquè rebentarien alguna porta i jo podia esperar, confiant que no passaria la nit allà. Vaig poder tenir el telèfon d’una col·lega i amiga de seminari, que tampoc no hi podia fer res, però que em va proporcionar una bona ajuda, i va ser que em va anar trucant de tant en tant per fer-me companyia. Perquè he de confessar que amb tanta foscor –hi havia espais sense llum que jo no sabia il·luminar– em va començar a agafar basarda. Vaig haver d’esperar unes tres hores fins que va arribar el porter i em va obrir. El director em va trucar per demanar-me excuses, tot i que jo era conscient que la responsabilitat era meva. Vaig sortir sana i estàlvia, però reconec que l’estona passada no va ser fàcil i que quan vaig sentir la porta que s’obria em vaig veure salvada.

Recollint el fet de la porta que s’obria, he reflexionat sobre la vida mateixa, quan passes per moments difícils en què se’t tanquen portes i et quedes molt preocupada, no sabent què passarà. Però puc dir per experiència personal que sovint s’obren finestres que no preveies. I, com que jo sóc creient, aleshores penso que alguna força espiritual m’ha arribat per treure’m de l’atzucac i ajudar-me a tirar endavant. Acostumo a pregar i demanar ajuda quan la necessito. I generalment m’arriba, encara que sigui de manera diferent de la que jo intuïa, i torno a guanyar confiança en la possibilitat de tirar la vida endavant, tot i que a vegades t’hagis d’adaptar a noves circumstàncies, que poden ser enriquidores si les acceptes. Fins aquí, doncs, la reflexió sobre les finestres que es van obrint, precisament quan es tanquen portes.

                                                            Mª Teresa Quintana i Riera