VALORANT LA PERSONA HUMANA

Fa dies que vull escriure el que penso sobre la persona humana. Finalment, em deturo i em poso davant de l’ordinador.

La persona és un ésser extraordinari que neix amb una composició fora de sèrie, però que la nostra intel·ligència no pot captar gaire. Això vol dir que tampoc podem copsar el nostre creador i que de cap manera som així per casualitat. Tot plegat és d’una complexitat fora de mida. Sembla ser que cada persona té entre 50 i 100 bilions de cèl·lules. Jo sóc del món de les lletres i no de les ciències, però dubto que un científic, sense la tecnologia que tenim avui dia, pogués saber aquest número tan espectacular.

Cada òrgan del cos és una autèntica meravella, i hem avançat molt per arribar a fer trasplantaments. Es fan unes operacions d’allò més sofisticades. Pensem en el cor, que és el motor que ens té funcionant i vivint fins al dia que para i marxem. I pensar que tot això és terra i tornem a la terra!

Tot plegat em fa deduir que som uns éssers que hauríem de fer coses extraordinàries, perquè estem molt ben dotats, i que el món, per tant, hauria de funcionar a la perfecció, si volguéssim. Això sí, tenim un cos temporal, i per això arriba la mort quan és el moment (per edat, malaltia, accident i tants altres factors). Però actualment tinc clar que no morim, perquè l’esperit continua vivint; no sabem ben bé on, encara.

Així doncs, jo dedueixo que l’home/dona és un ésser tan perfecte que, quan diem que aquella persona és dolenta, penso que això no és veritat. Del que m’adono és que, quan una persona assassina (a vegades un pare a uns fills), són actes no de dolenteria, sinó de trastorn mental, que això sí que existeix. I, per tant, jo contemplo els humans amb tot el meu amor i respecte, només pensant que poden haver-hi malalties mentals que han fet cometre barbaritats al llarg de la història humana. He esborrat el concepte de persona dolenta i maleïda i l’he substituït per persona amb alteracions mentals que no la deixen actuar correctament. Jo veig la persona essencialment bona i plena d’amor, que és l’energia més potent de l’univers.

Confio que arribarà un dia que això es podrà sanar i arribarem a tenir un planeta que serà un paradís, que deu ser l’objectiu final.

Jesús diu: “Us ho ben asseguro: qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans; perquè jo me’n vaig al Pare.” (Evangeli segons sant Joan 14-12).

Mª Teresa Quintana i Riera