L'ESPERANÇA I LA PACIÈNCIA

Aquestes dues virtuts m’han entrat a dins del cor mirant el procés d’una planta que tinc a la terrassa. Ara us ho explico. Tinc un hibisc que té 25 anys. Mel van regalar el matrimoni de Paris quan em van venir a veure sabent que sóc molt amant de les plantes. Ens estimàvem molt i ho dic en passat, perquè ja són morts tots dos. Eren els pares dels nens que vaig cuidar a Paris l’any que hi vaig anar a estudiar i feia el que és deia i encara es diu “la fille au pair”. Els nens amb qui encara estic en contacte ara tenen 60 anys. Tot això passava l’any 1964, però com que sóc fidel encara continua l’amistat.

Tornant a la meva planta us explico el procés que ha sofert. Ha viscut bé tots aquests anys i m’ha regalat moltes flors; jo me n’he anat cuidant com faig sempre. Però li va agafar una malura de la qual no es recuperava i el meu marit em deia que la podés. Jo no ho acabava de fer pensant que la primavera ja no era el temps, però com que la veia mig morta i m’envaïa la tristesa vaig decidir fer-ho sense exagerar. I aquí comencen a posar-se en moviment la paciència, i l’esperança de què es podria revifar. Passaven els dies i res canviava, però un bon dia vaig veure que d’aquells tronquets que semblaven secs i mig morts alguna fulleta verda i petita treia el cap. Aleshores començo a parlar més amb ella i a animar-la perquè tregui moltes fulletes i alguna poncella per preparar les flors vermelloses tan boniques dels hibisc. Un parèntesi, (avui he agraït a la merla que hagi vingut a cantar a la vora de casa. Crec en aquestes converses que es poden tenir amb arbres, plantes, ocells i altres animals).

Doncs bé, després d’uns quants dies han brotat més fulletes verdes, i algunes poncelles que jo demanava. Alguna ja s’ha obert i he pogut gaudir d’alguna flor i veig que a poc a poc, anirem recuperant la planta sana i ajudar-la a continuar vivint després de 25 anys. I pensar que jo ja la volia llençar! I això és una altra lliçó que rebo d’aquesta planteta sobre la paciència, saber esperar, i per tant, no perdre l’esperança que la natura fa el seu camí que potser ens sembla lent, però no para encara que nosaltres no el veiem. Per a mi això és un goig, perquè valoro molt la natura amb tota la vida que s’hi escampa. Per això m’agrada tant, perquè tota la natura és vida i bellesa. I és tossuda per tirar endavant i rebrotar quan ja no hi confiaríem. I així el fil de la vida vol continuar  i no perd punt per envair tots els forats que troba per encabir-se quan la mà de l’home li ho permet.

La Vida és potent i tira endavant! Anem marxant, éssers humans i vegetació ens anem morint, però els que han de venir a viure ja es preparen per entrar al planeta i proporcionar la continuïtat.

Vull que aquestes virtuts m’acompanyin sempre per millorar la vida, i tenir la calma i la serenitat que calen per tenir un bon estat d’ànim malgrat les dificultats que es presentin. Vull agrair a l’hibisc la lliçó que m’ha donat i entendre que hem d’aprofitar tot el que la vida ens presenta, perquè porta incorporat l’aprenentatge, que ens ajuda a madurar i a caminar amb fermesa per aquests viaranys plens d’esculls i misteri que ens portaran cap a la Llum.

                      Mª Teresa Quintana i Riera