DOTATS AMB L'AMOR I LA LLIBERTAT

Fins fa poc he rondinat força, perquè trobava que naixíem defectuosos de fàbrica, que deia jo, i això explicava tants disbarats comesos pels humans. Jo repetia que la primera cosa que faria en traspassar i poder parlar amb la divinitat seria preguntar-li per què ens va crear tan mancats que provoca que es matin tants humans i s’organitzin guerres constantment. Fins que al final t’il·lumines una mica i comences a entrellucar alguna resposta a la teva pregunta i queixa constant, per la situació difícil de la humanitat que descobrim cada dia a les notícies de la televisió tan devastadores i que jo algunes vegades no puc acabar de mirar.

 

Sí, el que veiem a la pantalla són situacions que no semblen humanes, perquè volem tenir un concepte diferent de l’ésser humà, no salvatge i encabritat com si encara visquéssim a la prehistòria. Anem veient que no és a tot el planeta i que hi ha persones d’una gran qualitat humana, la feina de les quals és ajudar el proïsme i escampar la pau i el benestar. Però la televisió s’encarrega de transmetre les desgràcies del planeta per angoixar-nos. És aquesta la seva finalitat? Sembla ser que es respira una certa morbositat a la societat i és el que els agrada. Els entesos diuen que això ven. M’esgarrifo davant d’aquesta opinió. I el que puc fer és no mirar la televisió i és el que faig.

 

Quan vas interioritzant, descobreixes que sí que venim ben dotats, sobretot amb dues eines cabdals, a part d’altres menors. Les més importants són la Llibertat i l’Amor. Una altra prou interessant és que “és més gratificant donar que rebre”, fet que obre les portes a la solidaritat. Parlem de la llibertat de la qual gaudim, que és molt potent, sobretot perquè, si et treuen la llibertat exterior, el que et queda de veritat és la llibertat interior, que no te la pot robar ningú, ni en les pitjors circumstàncies. S’ha escrit molt sobre la llibertat humana i la llibertat del nostre pensament i en gaudim sempre, sense ser-ne prou conscients. Hi ha persones que ho obliden i es deixen dominar per altri, de manera que perden el seu referent. Ja sabem que per viure en societat ens hem d’adaptar a les necessitats d’aquesta societat, però mai perdent la nostra llibertat interior i aplicar-la a la nostra personalitat. Per tant, sí que és una eina cabdal per portar endavant la nostra vida i anar pel camí que ens hem traçat. Potser hi ha persones a qui els costa una mica aplicar-la amb seny i amb sentit de comunitat humana. Però ja veieu que és una riquesa nostra que hem d’aplicar diàriament a tots els nostres actes, perquè som cocreadors de la nostra vida. És magnífic, això!

 

I ara arribem al punt àlgid de la Creació: l’AMOR. És tan immens que no el podem copsar gaire bé. Tot el món i tot l’univers són energia amorosa, i això vol dir que existeix en el regne animal (comptant les persones), el regne vegetal i mineral. Res del que existeix s’escapa d’aquesta energia amorosa que els creients sabem que surt del punt U, o consciència divina, creador de la bellesa, que és arreu i de la qual gaudim cada dia. És tan extraordinari que, si aconseguim apuntalar l’Amor dins nostre, la vida segueix un curs meravellós. Però que lluny estem a estones d’aquest secret que portem gravat dins nostre, i anem topant amb tots els obstacles que es presenten, sense entendre que amb l’Amor podríem vèncer totes les dificultats com han fet els grans Mestres. I participaríem d’aquest Amor únic que és Déu. Arribats ací, el món seria un paradís, que és la finalitat que té.

 

L’únic remei és despertar la consciència i fer-nos descobrir qui som realment. A estones penso que tardarem milers i milers d’anys, i d’altres penso que potser hi haurà un salt quàntic, del qual parlen alguns científics, i veurem la Llum que ara no sabem veure, tret d’algunes persones privilegiades.

 

Ara entenc per què tota la filosofia, la literatura, la cinematografia i totes les arts del món parlen de l’Amor, perquè és la base de la Creació i de l’evolució de l’univers. Descobrim-lo i la nostra comprensió de la vida canviarà.

 

 

Mª Teresa Quintana i Riera

Afegeix un comentari nou