ÉS LA VIDA UN EPISODI DE CIÈNCIA FICCIÓ?

Doncs sí, he posat aquest títol perquè se m’ocorre que la vida vista des de fora –naixement, creixement per les diferents èpoques (infantesa, adolescència, adultesa), envelliment i mort– sembla una novel·la de ciència-ficció amb petites o grans aventures, i després arriba el moment de desaparèixer i aquí s’ha acabat tot. La veritat és que trobo que té un interès petit per a mi, malgrat l’amor que tinc per la vida. D’aquí vénen tots els qualificatius que diferents autors o pensadors filosòfics li volen posar: la vida es sueño, il·lusió, maya (en l’hinduisme, maya és la imatge il·lusòria o irreal que ens amaga la realitat profunda, el vel que ho cobreix tot i no ens deixa veure què hi ha al darrere) i d’altres que volen expressar la manca de realitat i la finitud propera. I aleshores penses: quin interès té que t’hagin donat la vida? I jo he anat buscant com tantes persones per treure aquest buit sense sentit i començar a entendre què és la vida realment.

I he de dir que jo, personalment, no vaig arribar a estar una mica tranquil·la fins que vaig albirar que el sentit és molt més profund i que tot consisteix en el fet d’anar cap al teu interior i no passar-te la vida vivint sempre a l’exterior, en el sentit ampli de la paraula. Un exterior que ofereix força oportunitats i que pot ser prou interessant, però que jo continuava no entenent i les meves inquietuds no s’apaivagaven.

Vaig descobrir que, malgrat la fragilitat de la vida, que ens fa vulnerables i fràgils, si anem cap endins, sigui a través de la meditació o de la pregària –els que hi creiem–, ens anem adonant que l’exterior és molt pobre comparat amb l’interior, que t’obre portes cap al més-enllà, on intueixes que hi ha un creador, que no vol dir que sigui un humà com nosaltres, sinó que cuida la creació i ens reparteix molt d’amor. Aleshores, la vida, que és breu i n’hem de lliurar la part física, quedaria tota en el no-res. Però sento a dins meu que l’esperit continua vivint en una altra dimensió i que hem vingut al Planeta a progressar com a éssers humans fent un gran aprenentatge a través del creixement personal, si volem fer aquest camí lliurement. I en aquest camí ens podem trobar amb un munt de dificultats i dolors psíquics i físics, com ara les malalties.

Tanmateix, cada espiritualitat té els seus mestres, que han vingut a ensenyar-nos el camí i a reconfortar-nos quan les situacions que vivim ens provoquen sofriment i incomprensió. Els cristians tenim Jesús, del qual podem fer un bon coneixement en els evangelis. He de dir que el fet de ser cada vegada més creient, sense caure en cap fonamentalisme, m’ha ajudat molt a entendre que la vida no és cap absurd. Però puc acceptar que hi hagi persones que estan en l’etapa de l’agnosticisme o l’ateisme, com jo hi havia estat anteriorment, tenint en compte que, malgrat ésser educada en la religió catòlica, a l’adolescència ho vaig rebutjar tot i vaig caure en l’ateisme durant uns quants anys –crec recordar que en van ser 20, més o menys. Després, el procés va ser lent, i vaig arribar-hi estudiant diferents espiritualitats.

He de dir que estic contenta d’haver retrobat el meu camí espiritual, que dóna sentit a la meva vida i m’ha retornat la calma.

Ara he pensat en Sant Agustí, perquè el seu llibre Confessions em va ajudar molt cap al final del meu procés. Va ser una persona que va portar una vida molt desordenada de jove, però l’any 387 dC va culminar la seva conversió quan va ser batejat pel bisbe Sant Ambròs a Milà.

Mª Teresa Quintana i Riera