LA VIDA ÉS UNA PEL·LÍCULA

Últimament, a casa amb en Toni hem vist pel·lícules antigues dels anys 50, amb actors i actrius boníssims. Quan acabem vaig a Google a buscar informació sobre aquests actorassos i sempre trobo que ja són morts, evidentment. I aleshores penso que a la vida passa igual: fem la nostra pel·li i al cap d’uns anys ja no hi som, hem traspassat; els nostres cossos s’han dissolt i s’han convertit en pols. Tan importants que ens pensàvem que érem i aquest físic ha desaparegut! Una altra cosa som els creients, que pensem que l’esperit continuarà viu.

Però, quan veig el món tan trasbalsat i tantes guerres que no han parat mai i han matat tantes persones, vull pensar que tot plegat és breu i un somni, com diu Calderón de la Barca (segle XVII) a La vida es sueño. Ens ho prenem tot molt a pit i em vaig adonant que no cal, perquè tot passa molt ràpidament i ens convertim en terra i pols per integrar-nos al planeta una altra vegada. És veritat que queden obres que perduren en el temps i ens arriben després de segles, però els seus creadors ja no hi són.

I aquest fet ens convida a un acte d’humilitat i a no creure’ns que som eterns en l’estat actual. No hem de caure en l’engany d’algunes polítiques tan nefastes que tenim i d’alguns polítics que parlen amb una seguretat i un orgull que et fan perdre el sentit de la realitat.

L’escriptor que en parla molt bé sense ser tràgic, només realista, és el meu estimat emperador romà: Marc Aureli. Cada nit quan el llegeixo al llit abans d’anar a dormir em fa tocar de peus a terra. Malauradament, quan abans de morir de malaltia va traspassar l’imperi al seu fill Còmmode, indigne successor del seu pare, es va equivocar, ja que el fill va cometre molts disbarats.

Però els humans, com tot el que viu sobre la terra, anem morint i poca cosa queda a part d’un record llunyà. Amb això no vull dir que no hàgim de gaudir de la vida, que és un do que ens han regalat. Jo sóc molt vital i una gran admiradora de la natura. Únicament, que ens hem de desprendre de la nostàlgia i altres sentiments que ens poden provocar dolor, que hem d’allunyar. Per tant, hem de gaudir del que tenim i el temps que duri.

Aquesta petita reflexió m’agradaria que servís perquè poguéssim desdramatitzar al màxim i recordar que el cos no és nostre, sinó que el planeta Terra ens el deixa en usdefruit per un temps breu. I, una vegada traspassats, els records que quedin de nosaltres s’aniran esvaint en les properes generacions. Per tant, això ens ha de portar a una gran senzillesa i humilitat, com dèiem abans.

Mª Teresa Quintana i Riera