AL MATÍ DE L'ESTIU DE BONA HORA ELS FALCIOTS EM PARLEN

Començo aquest escrit demanant excuses per si expresso algunes opinions exagerades, de les quals em faig responsable.

 

El que m’agrada més, quan encara no ha sortit el sol, és sortir a la terrassa i veure com comença a clarejar. Com que vaig a dormir molt d’hora, em desperto molt aviat, perquè ja se m’ha acabat la son, i per a mi són les millors hores del dia, quan la vida no s’ha desvetllat encara i regna la quietud. Són hores per meditar i aprofitar per contemplar el dia que es desvetlla a poc a poc. De les coses que em fan gaudir més és seguir el vol dels ocells i sentir el seu parloteig, xisclets i alegria de poder sortir del niu i començar un nou dia amb els seus companys i amics.

 

I ara ve el moment extraordinari per a mi: si em concentro en el seu parlotejar i jo estic entre meditativa i contemplativa, em sembla que interpreto informació que m’arriba. Penso que m’ho facilita l’hora que estic vivint, el cant dels ocells i el meu estat mental, despert per a segons quina informació i no tan agut per a qüestions més quotidianes.

 

Ara vull compartir amb vosaltres el que se’m va fer diàfan. Són idees que ja he tingut anteriorment, però no tan clares com ara que l’hora i els ocells em parlen. El tema ve a la meva ment sovint i em busca per clarificar-me i tranquil·litzar-me. I vaig tenir més clar que mai que tenim l’obligació de comprendre el món material en què vivim per conèixer-ne les limitacions, aquest món que hem magnificat i valorat fins al punt de fer-lo imprescindible i únic, sobretot les generacions actuals, que no veuen res més fora de tot aquest món material que ens rodeja i que s’ha convertit en la seva única raó de viure.

 

Ja sabeu que m’he plantejat altres vegades que el que em fascina és el món immaterial, del qual ens han parlat tots els místics i en el qual crec plenament, encara que no el pugui veure amb aquests ulls ni palpar amb aquestes mans.

 

El que he pogut intuir a través dels sons dels ocells és que tot aquest món material és FUM i se’ns esvaeix de les mans. Ho contemplem cada dia: tot envelleix i desapareix, tant els éssers vius i estimats com els inanimats, que en diem erròniament, perquè tot conté la seva energia, que fa que es revitalitzi, encara que els nostres ulls no ho vegin. Tot es degrada i queda reduït a no res. El conflicte és constant al nostre planeta en tots els àmbits i col·labora en la destrucció d’humans, països, espècies animals... Tot el que l’home ha construït envelleix per desaparèixer un dia.

 

Agraeixo que, ja que hem nascut amb aquest cos material que va emmalaltint al llarg de la vida fins a l’últim alè, disposem de tot aquest món material que ens envolta i que ens permet interactuar-hi. Però no ens podem encegar i valorar-lo al màxim pel poc temps que dura el nostre passatge per la Terra. En podem gaudir, sí, i enamorar-nos del sol i la natura, com em passa a mi, sense crear-nos confusions i entenent que tot té una fi.

 

Tanmateix, no hem de permetre el desànim ni la tristesa, sinó una mirada lúcida per saber qui som i què fem aquí. Quan això ho tenim clar en el nostre cor, encara que el mental es rebel·li, perquè ho vol tenir tot apamat i controlat, la confiança ens envaeix i la calma també.

 

Confio en la Realitat en majúscula, que és amorosa i comprensiva, i s’haurà acabat aquest batibull de la matèria que no para de moure’s i de crear conflictes. Vull reposar en Pau i em crec els grans missatges dels profetes, de tantes religions antigues i d’espiritualitats, i sobretot crec en el missatge de Jesús i me’l sento proper. Vull el meu benestar i el de tota la humanitat!

 

Mª Teresa Quintana i Riera

Afegeix un comentari nou