ISABEL DE VILLENA

La primera escola on vaig anar a fer de professora d’anglès va ser Isabel de Villena. Per cert, hi vaig treballar 20 anys. La fundadora i directora era Carme Serrallonga; me la van presentar un bon amic meu i el meu oncle, que era el seu metge. Carme Serrallonga havia estat professora de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, que tenia molta anomenada pel seu bon ensenyament. Just acabada la guerra, l’any 1939, va fundar el Villena, escola molt catalana, però dissimulant quan venia la inspecció, perquè eren temps de molta repressió. Ella tenia la filosofia d’acceptar tothom i, si no podien pagar, no pagaven. Sobretot els que venien de l’exili, com Teresa Pàmies i família. Per això vaig tenir a les meves aules Sergi Pàmies, els fills de l’escultor Subirachs i tants d’altres coneguts.

Però fins ara, als meus 80 anys, no he investigat una mica més sobre qui era Isabel de Villena, malgrat que Serrallonga ja ens havia explicat per què va posar aquest nom a l’escola. Isabel de Villena (València, 1430-1490) era filla natural del noble i escriptor Enric de Villena. Estava emparentada directament amb les cases reials d’Aragó —els de Barcelona i els Trastàmara— i de Castella. Va rebre una educació exquisida, per la qual cosa escriu un valencià molt culte. Malauradament, només n’ha sobreviscut una obra: Vita Christi.

Als 15 anys va entrar al monestir de la Santíssima Trinitat de València. I així esdevindrà Sor Isabel de Villena. Va arribar a ser-ne l’abadessa i va fer d’aquell monestir un focus d’irradiació espiritual i cultural a l’animada València del segle XV.

Era una dona que valorava molt les dones i tenia un aire una mica feminista. Ja he entès per què Serrallonga la va triar per donar nom a la seva escola.

He pogut aconseguir la seva obra i me l’he llegida. Puc dir que té una escriptura molt culta i fluida. He tornat a entrar en aquesta vida de Jesús que coneixem tots els cristians. Ella devia ser una dona molt sensible, perquè he descobert un Jesús que plora molt, i la seva mare, que va sofrir tant amb la Passió del seu fill, també es desfà en llàgrimes, tant que m’ha costat llegir la Passió, que conec tan bé del teatre i de les lectures de Setmana Santa.

De tota manera, m’ha agradat fer aquesta descoberta més profunda i tornar a recordar la nostra estimada senyoreta Serrallonga.

Mª Teresa Quintana i Riera