Els Grans protagonistes

Avui em costa opinar. El problema no és el de la falta de temes, n'hi ha molts i molt variats, més aviat és al contrari, un cúmul de temes o podríem dir de despropòsits que em fan difícil la tria. També se'm fa difícil pensar en com tractar el tema triat, com explicar-ho tot sense que es mal interpreti res.

Decideixo no opinar. Avui us explicaré una cosa. Resulta que la Montse ha fet un escrit al seu bloc. Amb la Montse comparteixo moltes coses, il·lusions i desenganys, gustos i disgustos, xerrades profundes i banals. La nostra relació és d'aquelles que costa d'ubicar en el temps. Saps quan et vas conèixer, va ser a l'escola. Aleshores pocs punts en comú. També saps quan et retrobes, va ser a la Ràdio. Aleshores pocs records compartits. Però el que no saps és quan comences a sentir aquell punt d'unió que només tens amb algunes persones. Aquella amistat que et permet no parlar en molt de temps i tot d'una quedar amb un cafè al davant i un munt de temes per comentar. Aquella complicitat que fa que amb un sol missatge entenguis tot un munt de sentiments.

Bé, tot llegint l'escrit, vaig descobrir que amb la Montse també comparteixo un fet vital. Resulta que ella anunciava l'exposició que amb fotografies fetes pel seu pare s'inaugura aquest dimecres a Sant Andreu de Llavaneres. Una mostra que recull una mirada al passat i que es presenta sota el títol de Llavaneres als anys 50. En Rafel Calopa va ser fotògraf fa molts anys, i amb el seu treball va recollir un munt d'històries que ara el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ha decidit exposar. Si hagués de definir al pare de la Montse diria que és un bon home. M'agrada veure'l a l'estiu amb les seves espardenyes tot passejant per la Riera, deu ser un fet genètic que la Montse també senti un deliri especial per aquest calçat. Sempre té un somriure apunt i una pregunta irònica amb la que començar una conversa que en algun moment ens portarà a analitzar la situació a Can Barça o a compartir les notícies que arriben des d'Osca on la Marta viu des de fa uns anys. M'agrada veure'l amb en Gerard, el seu nét, agafats de la mà o amb una pilota al mig de la Placeta.

Com us deia comparteixo un fet vital amb la Montse en el que fins ahir no hi havia caigut. Resulta que el seu escrit ens descobria l'edat del seu pare ella parla de “78 primaveres”. Aleshores vaig recordar que les dues tenim els pares grans. Però aquest no és el fet més important. El cas és que les dues hem arribat a un punt en el que sentim una admiració important per ells. Potser el secret és que la Montse i jo ens fem grans. Estem en aquell punt de la vida en el que comencem a entendre moltes coses. En el que l'experiència dels pares es converteix en un dels rics tresors que no volem perdre.

I si avui us explico això és perquè crec que en algun moment ens hem d'aturar per començar a escoltar a aquells que veritablement saben de les coses. Als nostres grans, als que n'han viscut moltes i de tots colors.

La Montse acabava dient “Enhorabona pare!”. Jo avui faig extensiva la seva frase.