els nostres grans

Sí, crec que la Isabel Artero esta molt encertada amb l’apunt del seu blog en el que d’entre altres parla dels nostres grans.
Per formació i per valors que m'han trames, sempre hi procurat estar a prop de la gent gran de casa. Tot i que a vegades no ha estat fàcil per l'orgull i la manca de reconeixement dels seus dèficits de força física -què no mental- propis de l 'edat. Però assumint això, hi pogut conèixer i entendre moltes coses i sobretot recuperar la memòria històrica de la meva família. Mai podré tornar a mirar a la meva mare de la mateixa manera des que vam tenir una determinada conversa. Perquè ara i no abans?, doncs potser perquè jo no estava prou preparada o receptiva i perquè per ella la vida encara era mol llarga. Parlar amb la meva mare m'ha fet entendre moltes coses, però sobretot l'idiosincràsia de la meva pròpia família, és aleshores quan he pogut passar del desconcert a la comprensió de moltes coses i mirar les fotografies de casa de manera molt diferent.
Just aquests dies hi llegit un llibre de la Mª Mercè Roca que recomano: "Els dies difícils" . A la protagonista li passa quelcom curiós, en una fase inicial de la malaltia d'Alzheimer de la seva mare, rep el regal dolorós però clarificador, dels monòlegs de la seva mare que li explica el passat amb pels i senyals i amb molta cruesa, això li permet entre el dolor i la comprensió, mirar també els retratos del seu pare, de la seva infantesa,... En concret n’hi ha dos el d’una bicicleta i el d’ un abric amb coll de pell amb els que ella era immensament feliç, aliena totalment al que succeïa al seu voltant..
Felicito doncs a en Rafel Calopa perquè de ben segur amb la seva exposició permetrà descobrir passats obscurs però també alegres i sobretot perquè la imatge d’ una fotografia sempre ens pot permetre descobrir un moment determinat de la vida d’una persona i el que succeïa en aquell moment.
Gràcies Rafel per compartir!