Des de Reus us envio records i el desitg de que us ho passeu be.
Gràcies per tot.
Teresa

Sí, crec que la Isabel Artero esta molt encertada amb l’apunt del seu blog en el que d’entre altres parla dels nostres grans.
Per formació i per valors que m'han trames, sempre hi procurat estar a prop de la gent gran de casa. Tot i que a vegades no ha estat fàcil per l'orgull i la manca de reconeixement dels seus dèficits de força física -què no mental- propis de l 'edat. Però assumint això, hi pogut conèixer i entendre moltes coses i sobretot recuperar la memòria històrica de la meva família. Mai podré tornar a mirar a la meva mare de la mateixa manera des que vam tenir una determinada conversa. Perquè ara i no abans?, doncs potser perquè jo no estava prou preparada o receptiva i perquè per ella la vida encara era mol llarga. Parlar amb la meva mare m'ha fet entendre moltes coses, però sobretot l'idiosincràsia de la meva pròpia família, és aleshores quan he pogut passar del desconcert a la comprensió de moltes coses i mirar les fotografies de casa de manera molt diferent.
Just aquests dies hi llegit un llibre de la Mª Mercè Roca que recomano: "Els dies difícils" . A la protagonista li passa quelcom curiós, en una fase inicial de la malaltia d'Alzheimer de la seva mare, rep el regal dolorós però clarificador, dels monòlegs de la seva mare que li explica el passat amb pels i senyals i amb molta cruesa, això li permet entre el dolor i la comprensió, mirar també els retratos del seu pare, de la seva infantesa,... En concret n’hi ha dos el d’una bicicleta i el d’ un abric amb coll de pell amb els que ella era immensament feliç, aliena totalment al que succeïa al seu voltant..
Felicito doncs a en Rafel Calopa perquè de ben segur amb la seva exposició permetrà descobrir passats obscurs però també alegres i sobretot perquè la imatge d’ una fotografia sempre ens pot permetre descobrir un moment determinat de la vida d’una persona i el que succeïa en aquell moment.
Gràcies Rafel per compartir!

Mirant acuradament aquesta fotografia de Corpus, hi recordat com vivia jo aquells dies. L'olor de les flors i l'activitat que hi havia pels carrers. Recordo també que a cada galleda o cubell hi havia un tipus de flor o fulla diferent: ginestes, clavells... Uns dies abans diferents entitats i grups de persones dels carrers pensaven que farien aquell any i sempre hi havia algú que prenia l' iniciativa del dibuix a escollir i generalment s'en feia un esquema. Els dibuixos prèviament es feien sobre l’asfalt. Sempre hi havia algú que tirava del carro i la resta érem com formiguetes que entre converses, bromes i demés, anàvem omplint amb pètals, fulles i d'altres seguint les indicacions que hi havia al terra. Tot i que els meus records són de petita i de l’inici de la meva adolescència, haig de confessar que sempre hi tingut ganes de caminar per sobre d’aquestes catifes i sentir el perfum de les flors i les fulles de mentre camino. En aquells moments jo no m'ho plantejava però aquest era un privilegi que només tenien els que feien la processó religiosa del Corpus i qui si jo ho trepitjava era severament renyada.
El pas dels anys ha conservat aquesta tradició a diversos municipis però jo mai hi he anat.
Avui en veure aquesta fotografia que ha penjat en Joaquimros hi pensat que aquesta tradició aquí a Arenys s’ha perdut perquè es feia com a motiu de culte religiós i potser hauríem de trobar d’altres motius que ens permetessin fer catifes per ser trepitjades pels vilatans i vilatanes creients o nó i gaudir del perfum i l’enginy de les persones que les fan. Potser seriem poc respectuosos amb el medi? Però penso que una vegada a l’any potser no fa mal. Per Festa Major? Per les festes del càrrer?
Teresa Verdura i Anglada

Just ahir vaig tenir la sensacio d´estar en una bombolla. Vaig llevar-me entristida perqué estic vivint en una zona molt segura peró estranya a la vegada. Zona alta, botigues cares i dones i homes molt ben vestits; els joves desarreglats peró de disseny i marca!. A la zona on visc aquests dies hi ha fret, es hivern i ells no hi estan acostumats, no tenen roba d´abrig, pero ah... les senyores portáven fins i tot gorros de visó (s´el deuen posar una vegada cada 10 anys!). Els "cárrecs" els ocupa gent blanca i les porteries, els ascensors, la neteja, els rentacotxes o sigui els peons en general, gent mestissa o negra. Em fa sentir malament aquesta situació i sobretot el servilisme que em demostren. Intento ser amable i agrair el que fan al menys per mi i em miren amb cara desconcertada, com si jo no tingues que agrair res perqué ells es fan practicament invisibles i a més fan la seva feina i consideren que tenen sort!. Sort?. Quina diferencia hi ha entre ells i jo? De fons cap i de forma moltes. No es la primera vegada que hi vinc i per tant ja m´ho coneixia, pero una ciutat que te 11 milios d´habitats te moltes realitats i masses bombolles. Ahir doncs em trobava neguitosa, em molestava tot la gent que ménvoltava i vaig anar al centre, i la tristor em va envair, els nens i nenes bruts i despentinats carregats amb mantes i alguns d´ells sense sabates tot i que plovia, alguns d´ells dormint al carrer. Anava amb mes gent i una noia de Santos quan jo vaig increpar-la dient que com era possible aquell desastre va dir-me que la policia no vigila prou, que els hi paguen molt poc i fins i tot fan "el pluri" i els propis paulistanos no volen anar a determinats llocs perqué tenen por. Por vaig dir jo, que collons de por? perque no feu res?. Brasil es un pais amb molta riquesa natural. Sí v dir-me ella, peró que a tenen uns quants. Bé i perqué no feu res? perque tot es molt complicat i ningú es rebel-la diu ella. Aleshores vam anar al mercat central de fruites i verdures i vaig estar entre la gran quanitat de gent que hi treballa i que menja en aquelles parades, sense gorrus de pell i amb jerseis de llana fets a casa, cabells arrissats i molta cridoria. Vaig reconfortar-me!.
Al vespre anant pel centre amb un taxi vaig adonar-me que viu gent sota els cinturons que travessen la ciutat i nens caminant per la calzada esnifant pots amb no sé qué. Peró tamb~e vaig ballar al costat de gent com ara jo i molts d´altres que conec, que vivim i procurem treballar per un món millor. S´ha de tenir els ulls molt oberts perqué per fer quelcom s´han d´entendre les coses que hi passen i ser-ne molt conscient.
Teresa Verdura i Anglada