històric entrades

Teresa Verdura

December 2007

October 2007

Teresa Verdura
els nostres grans
els nostres grans
Sí, crec que la Isabel Artero esta molt encertada amb l’apunt del seu blog en el que d’entre altres parla dels nostres grans.
Per formació i per valors que m'han trames, sempre hi procurat estar a prop de la gent gran de casa. Tot i que a vegades no ha estat fàcil per l'orgull i la manca de reconeixement dels seus dèficits de força física -què no mental- propis de l 'edat. Però assumint això, hi pogut conèixer i entendre moltes coses i sobretot recuperar la memòria històrica de la meva família. Mai podré tornar a mirar a la meva mare de la mateixa manera des que vam tenir una determinada conversa. Perquè ara i no abans?, doncs potser perquè jo no estava prou preparada o receptiva i perquè per ella la vida encara era mol llarga. Parlar amb la meva mare m'ha fet entendre moltes coses, però sobretot l'idiosincràsia de la meva pròpia família, és aleshores quan he pogut passar del desconcert a la comprensió de moltes coses i mirar les fotografies de casa de manera molt diferent.
Just aquests dies hi llegit un llibre de la Mª Mercè Roca que recomano: "Els dies difícils" . A la protagonista li passa quelcom curiós, en una fase inicial de la malaltia d'Alzheimer de la seva mare, rep el regal dolorós però clarificador, dels monòlegs de la seva mare que li explica el passat amb pels i senyals i amb molta cruesa, això li permet entre el dolor i la comprensió, mirar també els retratos del seu pare, de la seva infantesa,... En concret n’hi ha dos el d’una bicicleta i el d’ un abric amb coll de pell amb els que ella era immensament feliç, aliena totalment al que succeïa al seu voltant..
Felicito doncs a en Rafel Calopa perquè de ben segur amb la seva exposició permetrà descobrir passats obscurs però també alegres i sobretot perquè la imatge d’ una fotografia sempre ens pot permetre descobrir un moment determinat de la vida d’una persona i el que succeïa en aquell moment.
Gràcies Rafel per compartir!
Teresa Verdura
Les catifes de les festes del Corpus. A propòsit d'una fotografia que hi vist
Les catifes de les festes del Corpus. A propòsit d'una fotografia que hi vist
Mirant acuradament aquesta fotografia de Corpus, hi recordat com vivia jo aquells dies. L'olor de les flors i l'activitat que hi havia pels carrers. Recordo també que a cada galleda o cubell hi havia un tipus de flor o fulla diferent: ginestes, clavells... Uns dies abans diferents entitats i grups de persones dels carrers pensaven que farien aquell any i sempre hi havia algú que prenia l' iniciativa del dibuix a escollir i generalment s'en feia un esquema. Els dibuixos prèviament es feien sobre l’asfalt. Sempre hi havia algú que tirava del carro i la resta érem com formiguetes que entre converses, bromes i demés, anàvem omplint amb pètals, fulles i d'altres seguint les indicacions que hi havia al terra. Tot i que els meus records són de petita i de l’inici de la meva adolescència, haig de confessar que sempre hi tingut ganes de caminar per sobre d’aquestes catifes i sentir el perfum de les flors i les fulles de mentre camino. En aquells moments jo no m'ho plantejava però aquest era un privilegi que només tenien els que feien la processó religiosa del Corpus i qui si jo ho trepitjava era severament renyada.
El pas dels anys ha conservat aquesta tradició a diversos municipis però jo mai hi he anat.
Avui en veure aquesta fotografia que ha penjat en Joaquimros hi pensat que aquesta tradició aquí a Arenys s’ha perdut perquè es feia com a motiu de culte religiós i potser hauríem de trobar d’altres motius que ens permetessin fer catifes per ser trepitjades pels vilatans i vilatanes creients o nó i gaudir del perfum i l’enginy de les persones que les fan. Potser seriem poc respectuosos amb el medi? Però penso que una vegada a l’any potser no fa mal. Per Festa Major? Per les festes del càrrer?
Teresa Verdura i Anglada

July 2007

Teresa Verdura
Sâo Paulo i les seves bombolles
Sâo Paulo i les seves bombolles
Just ahir vaig tenir la sensacio d´estar en una bombolla. Vaig llevar-me entristida perqué estic vivint en una zona molt segura peró estranya a la vegada. Zona alta, botigues cares i dones i homes molt ben vestits; els joves desarreglats peró de disseny i marca!. A la zona on visc aquests dies hi ha fret, es hivern i ells no hi estan acostumats, no tenen roba d´abrig, pero ah... les senyores portáven fins i tot gorros de visó (s´el deuen posar una vegada cada 10 anys!). Els "cárrecs" els ocupa gent blanca i les porteries, els ascensors, la neteja, els rentacotxes o sigui els peons en general, gent mestissa o negra. Em fa sentir malament aquesta situació i sobretot el servilisme que em demostren. Intento ser amable i agrair el que fan al menys per mi i em miren amb cara desconcertada, com si jo no tingues que agrair res perqué ells es fan practicament invisibles i a més fan la seva feina i consideren que tenen sort!. Sort?. Quina diferencia hi ha entre ells i jo? De fons cap i de forma moltes. No es la primera vegada que hi vinc i per tant ja m´ho coneixia, pero una ciutat que te 11 milios d´habitats te moltes realitats i masses bombolles. Ahir doncs em trobava neguitosa, em molestava tot la gent que ménvoltava i vaig anar al centre, i la tristor em va envair, els nens i nenes bruts i despentinats carregats amb mantes i alguns d´ells sense sabates tot i que plovia, alguns d´ells dormint al carrer. Anava amb mes gent i una noia de Santos quan jo vaig increpar-la dient que com era possible aquell desastre va dir-me que la policia no vigila prou, que els hi paguen molt poc i fins i tot fan "el pluri" i els propis paulistanos no volen anar a determinats llocs perqué tenen por. Por vaig dir jo, que collons de por? perque no feu res?. Brasil es un pais amb molta riquesa natural. Sí v dir-me ella, peró que a tenen uns quants. Bé i perqué no feu res? perque tot es molt complicat i ningú es rebel-la diu ella. Aleshores vam anar al mercat central de fruites i verdures i vaig estar entre la gran quanitat de gent que hi treballa i que menja en aquelles parades, sense gorrus de pell i amb jerseis de llana fets a casa, cabells arrissats i molta cridoria. Vaig reconfortar-me!.
Al vespre anant pel centre amb un taxi vaig adonar-me que viu gent sota els cinturons que travessen la ciutat i nens caminant per la calzada esnifant pots amb no sé qué. Peró tamb~e vaig ballar al costat de gent com ara jo i molts d´altres que conec, que vivim i procurem treballar per un món millor. S´ha de tenir els ulls molt oberts perqué per fer quelcom s´han d´entendre les coses que hi passen i ser-ne molt conscient.
Teresa Verdura i Anglada

June 2007

Teresa Verdura
Als tripulants del vaixell Clara Campoamor
Als tripulants del vaixell Clara Campoamor
Ahir varen arribar al port de Tarragona els immigrants de Costa d'Ivori que els tripulants d’un pesquer va recollir a alta mar.
Aquesta situació cada dia es més freqüent, fa que sovint em pregunti com deuen ser de dures les seves condicions de vida per prendre la decisió de viatjar en pastera i amb la possibilitat de no sortir-se'n. Aleshores intento imaginar-me com deuen haver-se acomiadat dels seus i que l’hi hauran dit a la mare, a la dona, als fills o als amics. Reflexiono sobre els desequilibris a la terra que fan que les persones hagin de migrar i de deixar els seus hàbits i costums, la manera d’estimar-se i la manera de relacionar-se per a poder sobreviure, i penso que hauran de renunciar a moltes coses, i també, que quan arribin a buscar-se la vida entre nosaltres, no serà fàcil i això que tenim de tot i força. En els moments difícils es molt possible que recordin la seva terra erma i els seus amics i familiars de la mateixa manera que em passaria a mi. Han sortit a buscar un món millor però l'han trobat realment? S'han llençat a l'aventura amb possibilitat de morir a fi de poder treballar i menjar cada dia, i en el millor dels casos, poder enviar diners cap el seu país. Ho aconseguiran?.
Els hi cobrem uns lloguers alts pel que reben com a sou i això fa que visquin en condicions que no desitjaríem a ningú de la família. Volem que s’integrin però a la vegada els marginem afavorint que tinguin una vida precària amb unes condicions precàries.
No m’agrada tot això. No crec que ningú tingui que aprofitar-se de la desgràcia dels altres. No practico cap religió però em preocupen les persones i no sé on anirem a parar amb tot el que està succeint. A vegades m’avergonyeixo de la nostra societat europea opulenta i segura de sí mateixa però que a la vegada necessita dels psiquiatres per curar les depressions.
En el cas d'aquestes persones que varen ser recollides a alta mar, s'hi afegeix a tota la desgracia encara un altre fet : la guerra que tot ho destrueix. Aleshores trobo encara mes lògic que facin el que fan i que es llencin a la mar en aquests vaixells precaris ja que possiblement jo també faria el mateix.
Per trobar més informació, podeu clickar

May 2007

Teresa Verdura
A la recta final valor i coratge
A la recta final valor i coratge
A la recta final
Hi seguit la campanya tot el que m’ha premés la meva situació actual, agraeixo molt que ara sigui més fàcil fer-ho, fins i tot des de la distància. Llegir els blocs, el correu de nautes, escoltar la radio per la xarxa i poder visualitzar els vídeos de campanya m’ha permès estar al dia sobre el que s’ha dit i el que s’ha replicat.
Els partits doncs ja estan a la recta final i nosaltres votants també. A hores d’ara els partits m’han donat molta informació : han escollit als seus candidats i candidates i jo he pogut reflexionar i reconèixer la trajectòria d’aquestes persones que van a les candidatures. Algun partit ja fa temps que ha fet confiança a dones formades, carismàtiques i interessants, a d’altres els hi ha vingut més de nou, però en general crec que ha estat un bon exercici de reflexió per tots i a partir d’ara encara més.
I aquí es on voldria entendre’m. Vivim en una societat bastant patriarcal i la política encara està massa dirigida a la vida que fan els homes. És viu encara amb massa naturalitat que la dona resolgui a diari els temes domèstics a
l ’home perquè aquest pugui dedicar-se a la política. Que passarà ara amb tantes dones als consistoris? Es produirà la mateixa situació o les dones renunciaran a aportar la manera de fer perseverant, la visió panoràmica la seva capacitat de fer cap a diversos temes a l’hora? Voldria doncs confiar en aquestes dones i en la seva aportació a la política en termes d’igualtat. A aquestes dones companyes de viatge, els hi demanaria que treballessin per fer eradicar la masculinització de la política i fer palès que la conciliació de la vida laboral i familiar és possible si tots hi posem de la nostra part. Perquè tampoc es que sigui un problema nostre, ans al contrari, es de tots.
La llei de paritat haurà trastocat algunes expectatives? tot i que ja vaig manifestar la meva disconformitat, l’accepto com a mal menor perquè es molt possible que faci aflorar persones vàlides i fins ara invisibles.
No ha de ser fàcil prendre la decisió d’anar a una candidatura o ser-ne el o la cap de llista. Les causes com suposareu poden ser moltes : el desprestigi que injustament es fa a vegades de les persones que es dediquen a la política o la gran quantitat d’hores poc remunerades que calen per fer la feina ben feta si no hi ha dedicació exclusiva. S’hi afegeix a tot això la consciència de que caldrà compaginar vida laboral i familiar que en moltes dones estrenarà una nova manera de fer i viure un compromís compartit aquesta vegada també amb la política.
Tot això es el que jo ara estic fent al repassar els programes electorals i mirar-me a les persones. Em plantejo qui son, quina ideologia tenen, com s’han comportat davant aquest o aquell fet...quin històric tenen... quin equip hi ha al darrera i si m’ho puc creure que són un equip. Sé que tot això que dic pesarà el diumenge quan exerceixi el meu vot. Sé també que quan voti jo també m’hauré compromès perquè demanaré responsabilitats però també tindré deures com es ara la participació quan calgui i l’anàlisi crític de com està funcionant la vila.
Des de la meva catalanitat voldria que les persones ocupessin un lloc important en el nostre fer de cada dia. Hi ha col·lectius de persones i franges d’edat més desvalgudes amb qui cal esmerçar més esforços i si cal prioritzar les persones abans que els aspectes materials.
Perquè ara parlem del programa però després s’ha de fer front als resultats i als compromisos es per això que prefereixo compromisos senzills però assolibles que d’altres molt ostentosos però que trigaran molt a fer-se realitat. Tenim necessitats urgents : el transport intraurbá, l’atenció a la gent gran, la integració de les persones nouvingudes amb qui construir el futur però també el present, fer d’re una vila habitable i sostenible on les persones que es dediquen al voluntariat sumin esforços com un tronc molt potent del que en surten moltes branques. En el nostre Arenys les relacions humanes han de constituir el substrat amb el que ens nodrim els vilatans i les vilatanes. Aquest ha de ser el nostre fet diferencial, coneixe’ns i respectar-nos i de ben segur tots podem retroalimentar-nos.
Però també voldria agrair la valentia dels candidats i candidates i desitjar-los molta sort i coratge per treballar per nosaltres.
Sort
Pels que penseu en tots i totes, d’aquí però també d’arreu.
Pels que considereu l’equip abans que una sola persona.
Pels que creieu en la igualtat de les persones
Pels que sou conscients que la vida de cada dia ha de ser mes sostenible
La imatge és del Petit Princep
Teresa Verdura i Anglada

April 2007

Teresa Verdura
Sant Jordi, la Creu de Sant Jordi, els polítics i les persones
Sant Jordi, la Creu de Sant Jordi, els polítics i les persones
Ahir, diada de Sant Jordi, vaig assistir com a parella a l’esmorzar que ofereix el President del govern català al Palau de Pedralbes. Si haig de ser franca m’ho passo be, miro, saludo a persones que conec, tafanejo com es mouen els polítics, amb qui parlen i com se’ls veu : tensos, contens...desconcertats,... tot plegat, és clar, que us ho explico passat pel sedàs dels meus pensaments i del meu imaginari.
Ahir però, vaig adonar-me que com l’any passat, hi ha unes persones que mai es mouen amb tanta facilitat ni lleugeresa, que no van tant ben vestides, ni modernesi fins i tot porten sabates de models àntics o vells. Generalment s’asseuen perquè son ancians i ancianes i algunes vegades van sense acompanyants i tenen dificultat per acostar-se als jardins del Palau de Pedralbes i busquen rampes inexistents. Son els invitats que gaudeixen del guardó de la Creu de Sant Jordi.
L’any passat també m’hi vaig fixar i vaig fer aquests mateixos pensaments però no vaig tenir oportunitat d’escriure’ls, i avui no me’n puc estar, perquè ahir vaig conèixer a dues persones extraordinàries i que tenen molt mes dret que molts de nosaltres a estar en aquesta festa del patró de Catalunya.
Estava cansada i vaig apropar-me als bancs que hi ha al voltant del llac i al costat de les taules de xocolata i melindros. Hi havia una senyora gran acompanyada d’una noia jove. Vaig dir-li –escolti, perdoni l’atreviment però veig que vostè porta la creu e Sant Jordi, podria dir-me perquè l’hi van atorgar?-
Ella, va mirar-me darrera de les ulleres de sol (esta recentment operada de cataractes) i va dir-me amb molt d'orgull, "soc organista i em dic Montserrat Torrent" i la dona jove que anava al seu costat i que també vestia amb senzillesa va comentar-me que era la seva deixeble i que sempre l’acompanya a tots els concerts. Vaig agrair-li la feina que fa tot i l’edat i vaig seure al seu costat perquè volia conversar amb elles ique m'expliquessin l'orgue del Palau de la Música. El meu marit que estava a prop i que coneix la sapiència d’aquesta dona, va dir-li que era un plaer per nosaltres haver pres una tassa de chocolata al seu costat. Ella somreia, de mentre a pocs metres, els periodistes i les cameres dels mitjans de televisió colgaven literalment als polítics actuals i jo per un moment vaig sentir-me plena de satisfacció per aquella conversa que em feia pensar que estava amb qui realment es mereix la festa i l’esmorzar... ella i totes les persones que portaven a la solapa la Creu de Sant Jordi i que de ben segur han fet molt més per Catalunya que molts dels emperifollats que feien mans i mànigues per trobar-se i saludar-se amb els polítics del moment... i que a lo millor encara no s’han adonat que tot es molt efimer.
Quan va finalitzar l’acte, els cotxes oficials feien cua i tothom anava desfilant i recollint el llibre-regal que enguany es de Salvador Espriu “Segona història d´Esther” i que anava amb un embolcall vermell : Generalitat de Catalunya. Sant Jordi 2007.
Vaig adonar-me que dins del metro hi havia moltes més persones que portàvem l'embolcall vermell amb el llibre. Gent senzilla pel que fa a la part externa i molt rica intel•lectualment, com el geògraf que tenia al meu costat i que també portava la Creu de Sant Jordi a la solapa. La seva filla amb molt d’orgull m’explicava la gran contribució que havia fet el seu pare per elaborar els molts mapes que possiblement han ajudat fins i tot a alguns d’aquells polítics a entendre la geografia catalana.
Si l’any vinent i torno, d’entrada buscaré les dones i homes que asseguts en els bancs i mimats pels cambrers, son els personatges importants, els veritables protagonistes i procuraré que s'hi posin rampes de fàcil accés o transport adaptat. Ells i elles no hi poden faltar!
Teresa Verdura
HO SENTO, M'HA DEIXAT D'AGRADAR EL FUTBOL
HO SENTO, M'HA DEIXAT D'AGRADAR EL FUTBOL
Des de petita que m’hi sentit vinculada amb aquest esport. Recordo les tardes de diumenge quan encara no hi havia tele i s’escoltaven els partits per la radio i avui, encara a vegades, entres a una casa o vas en cotxe i s’escolta el “carrouselllll depoooortivooooo”. El meu pare i la meva mare el diumenge em portaven Camp de Futbol d’Arenys, em compraven una gasosa al bar que portava el Sr. Mora. El meu pare davant del que ell considerava les injustícies de l’àrbrit mes d’una vegada s’hi havia enfadat molt, fins i tot perseguint-lo amb el paraigües. Jo no ho entenia massa, perquè a casa era un home extremadament pacífic i allà al camp a vegades el veia enfurismat. Va ser mes tard quan jo tenia 16 o 17 anys quan els nois de la meva colla jugaven a futbol, que les noies hi anàvem sovint. Gaudiem de les seves peripècies i també de les seves cames i de l’atractiu d’aquells homes joves. En Toni Bencells, en Quim Pica, en Josep Brucet...en Jordi Verdura, en Josep Grau... de fet m’agradava anar-hi i sempre sentia una certa vinculació de quan era nena amb aquell esport i també amb el camp.
Passats els anys, la meva mare ha esdevingut una gran aficionada a l’esport, suposo que als seus 84 anys veure’l la distreu i sense cap rubor diu que les pel•lícules amb tanta violència la neguitegen i d’altres no les entén, en canvi els partits de futbol la fan frisar i no se’n perd cap ni per la televisió ni per la ràdio.
Pel que fa a mi, veig el Barça Madrid i també m’agrada veure’n de tant en tant algun altre, si haig de ser franca si el partit es bo no m’avorreix gens, encara que a vegades no m’interessi a quin país o ciutat pertanyent els jugadors i gaudeixo molt d’un bon passi i gol com el de Messi en el partit d’ahir vespre amb el Getafe. De totes maneres tant el meu marit com jo amb el temps de que disposem, procurem fer consens i prioritzar i a vegades potser un cinema o un sopar amb amics.
Dic tot això per justificar que no vaig gens en contra dels esports ni del futbol en particular però si del sistema que envolta tot el que fa referència al negoci i als sentiments que es generen al seu entorn i que en moltes ocasions considero enganyifa.
Un dia passejant pel carrer vaig veure uns nens que jugaven a pilota i de mentre els observava vaig pensar que sense ser una aficionada tenia el futbol incorporat a la meva vida des de la meva infantesa : rivalitats, fitxatges... fins i tot vaig adonar-me que tenia molt clar quins entrenadors havia tingut el Barça, quins presidents... i quins son els problemes mes immediats que te a l’actualitat. Paral•lelament, vaig adonar-me de diferents coses :
1. Que els mitjants de comunicació hi tenien molt a veure ja que tot el que fa referència als esports, però especialment al futbol, ocupa un espai molt important tant a la tele ccom a la premsa escrita i a d’altres mitjans, i a mida d’escoltar, veure i llegir, agafes una cultura impressionat encara que no hi hagis posat massa interès com en el meu cas. Quan un jugador te un problema de salut, les explicacions que fan els mitjans son tant pedagògiques que tothom coneix els pormenors i l’abast d’aquella lesió ja sigui la ruptura de bessons, la mononucleosi infecciosa o la fractura del menisc. Es a dir que quan algú de nosaltres te un problema d’aquest tipus, tothom sap a que ens referim.. ah es la del jugador x...!
2. Que entre els jugadors i l’afició hi ha molta complicitat tothom ho sap. Els jugadors tenen tot un ritual al vestir-se, al fer un gol... i reben moltes vegades una idolatria difícil de pair sinó s’és molt madur. Es parla dels jugadors gairebé amb veneració, enaltint-los com si haguessin fet una gran gesta o enfonsant-los a vegades quan no rendeixen o responen com s’esperava. De la mateixa manera, se’ls trinxa: que si no rendeix perquè te una altre oferta, que si ja es massa gran.... que si...
3. Els jugadors: Algun dels jugadors d’aquests clubs tant importants son com una espècie de mercenaris (i no ho dic pel que sigui d’un país diferent) ho dic perquè poc els hi importa d’on es l’afició que els venera i que els aclama -tot i que la necessiten- però si en canvi que els preocupa pogué desenvolupar les seves habilitats sovint a un clubde reconegut prestigi i al millor preu possible. Com a observadora em dona la impressió que importi poc als jugadors, als representants i fins i tot als presidents, pactar la sortida a un altre país o al club amb qui sempre s’ha tingut rivalitat. A vegades tot plegat em recorda una mica els circs romans . ¿Recordeu els gladiadors a qui tant s’admirava i de qui es tenia cura d’una manera molt especial -tot i que fossin esclaus-?
Bé Demano disculpes per tots els que us enfadareu quan llegiu aquest escrit perquè només estic dient la meva manera de veure les coses i mullant-me compartint la meva reflexió.
Sempre hi tingut clar que tothom pot fer el que cregui convenient amb les seves empreses i diners sempre i quan no lesioni als altres. Trobo preocupant docns, la meva ingenuïtat -i suposo que la d’altres persones-, que hem crescut mamant aquesta manera de fer afició. La meva mare te clar que mira el futbol per distreure’s, però hi ha persones petites, joves i madures que creixen amb la idea que els colors d’un determinat club son molt mes que això. L’exemple es clar: “el Barça es molt més que un club” i això també passa a d’altres països com l’Argentina, El Brasil i a Itàlia per posar alguns exemples ¿Com pot ser sinó que un país es paralitzi i que el futbol passi per davant i faci oblidar-nos que en el món existeixen en aquell mateix moment, d’altres problemes i situacions molt mes preocupants?
¿ Necessitem aquesta teràpia anestèsica ?
Jo aporto algunes respostes però m’agradaria que també contribuíssiu vosaltres amb les vostres.
Perquè es un negoci tant rendible des de diferents vessants que ha perdut l’essència inicial (el fetixisme de les samarretes, el preu de les retransmisions, el preu dels jugadors...la revenda d’entrades) i pel que fa a l’aspecte intel•lectual, ajuda a distreure d’altres temes importants i potser vitals i fins i tot de converses necessàries.
Es curiós com persones que diuen no tenir opinió sobre fets importants de a diari tot i ser simples i evidents, tenen molta opinió sobre aspectes relacionats amb el futbol : els contractes i el que val la pòlissa d’un jugador i fins i tot s’opina de geografia i de costums i maneres de viure de jugadors que s’han canviat o traspassat...
Perdoneu però jo avui no m’ho crec. Sí que penso i vull tenir-ho clar, que un nombre determinat de jugadors, son persones que amb habilitat defensaran aquella competició i que si anem al camp ens hi trobarem fervor, aclamació, passió, els crits mes enfevorissats i fins i tot els insults que no ens atreviríem a dir a ningú de prop nostre.
No vull caure en el parany de pensar que per la majoria d’ells tots aquells milions que cobren son lògics. Però el que si tinc clar es que qui mes diners tingui, te moltes més possibilitats de guanyar la lliga perquè pot comprar els millors jugadors.
Per mi l’esport ha de ser molt més autèntic i si mes no, parlar-ne clarament i que ningú enganyi a ningú. El futbol mou molts i molts diners i algú pensarà molt encertadament, que també les curses d’automòbils, de motos, etc.... però jo avui hi volgut parlar de futbol perquè es més proper a la meva realitat i perquè des de petits ens hi trobem i perquè cal tenir les idees clares.
Per això m’ha deixat d’agradar el futbol. Ho sento!
Teresa Verdura
COM COMENÇAR?...
COM COMENÇAR?...
Tinc un planeta molt petit però me l’estimo Tinc una sola flor i tinc molta cura d’ella, la rego, la protegeixo del vent...i me l’estimo molt perquè un dia la vaig plantar i ara es adoptada i tinc de ser responsable d’ella. El fet que estigui sola en el planet no em preocupa perque puc viatjar i relacionar-me amb habitants d’altres planetes... alguns m’agraden mes que d’altres, però de tots aprenc alguna cosa.
També tinc amics i amigues a qui m’estimo i que espero amb tendresa que arribi l’hora de trobar-me amb ells...de compartir.
Bé, ja hi començat. Tenia una certa por però per fi ho he aconseguit. Ho hi fet amb fragments passats pel meu pensament del Petit Princep perquè el vaig rellegir fa poc temps i em va provocar sentiments d’emoció molt forta i una gran complicitat amb el personatge.
Començo doncs el meu blog amb la idea de compartir, durant dies hi anat prenent apunts de temes que m’interessaven i que em feien pensar. Hi estat una mica reclosa en el meu planeta i ara hi pensat que necessito sortir-ne i compartir-los amb les persones que vulgueu. Quan fa uns cinc anys vaig conèixer per primera vegada el concepte de blog em va semblar força interessant, especialment pel que fa a rebre respostes des de diferents mirades i visions del que un pensa. Així doncs, us faig uns petits esbossos del que hi estat treballant i que aniré tractant sempre que el temps em sigui favorable ja que una de les coses que mes em va sorprendre i avui encara no tinc assumida, és que constantment s’ha d’escollir entre fer una cosa o l’altre; dedicar el temps a això o allò... oi que m’enteneu?
Apunts doncs :
1.Quin es el meu compromís amb Ràdio Arenys?
2.El futbol!!!! Uneix i desuneix i la vegada fa que reflexioni sovint com ens comportem individualment i col•lectivament davant d’aquest esport. Esport hi dit?
3.El cinema vist a les sales de cinema. Lloc on visc sovint emocions :tristesa, l’alegria, por, desconcert... Darrerament hi anat a veure Babel, El laberinto del fauno... Crasch... Compartim tot el que ens diuen aquests directors i guionistes?.
4.Llegir... s’acosta Sant Jordi però hi quan hagi passat, que no parlarem dels llibres que hem llegit?
5.Va en serio, m’agradaria parlar del paper de les persones que han decidit dedicar els propers 4 anys a la política. Re- prestigiem aquesta opció i parlem-ne, jo personalment els hi tinc molt respecte.

March 2007