HO SENTO, M'HA DEIXAT D'AGRADAR EL FUTBOL

Des de petita que m’hi sentit vinculada amb aquest esport. Recordo les tardes de diumenge quan encara no hi havia tele i s’escoltaven els partits per la radio i avui, encara a vegades, entres a una casa o vas en cotxe i s’escolta el “carrouselllll depoooortivooooo”. El meu pare i la meva mare el diumenge em portaven Camp de Futbol d’Arenys, em compraven una gasosa al bar que portava el Sr. Mora. El meu pare davant del que ell considerava les injustícies de l’àrbrit mes d’una vegada s’hi havia enfadat molt, fins i tot perseguint-lo amb el paraigües. Jo no ho entenia massa, perquè a casa era un home extremadament pacífic i allà al camp a vegades el veia enfurismat. Va ser mes tard quan jo tenia 16 o 17 anys quan els nois de la meva colla jugaven a futbol, que les noies hi anàvem sovint. Gaudiem de les seves peripècies i també de les seves cames i de l’atractiu d’aquells homes joves. En Toni Bencells, en Quim Pica, en Josep Brucet...en Jordi Verdura, en Josep Grau... de fet m’agradava anar-hi i sempre sentia una certa vinculació de quan era nena amb aquell esport i també amb el camp.
Passats els anys, la meva mare ha esdevingut una gran aficionada a l’esport, suposo que als seus 84 anys veure’l la distreu i sense cap rubor diu que les pel•lícules amb tanta violència la neguitegen i d’altres no les entén, en canvi els partits de futbol la fan frisar i no se’n perd cap ni per la televisió ni per la ràdio.
Pel que fa a mi, veig el Barça Madrid i també m’agrada veure’n de tant en tant algun altre, si haig de ser franca si el partit es bo no m’avorreix gens, encara que a vegades no m’interessi a quin país o ciutat pertanyent els jugadors i gaudeixo molt d’un bon passi i gol com el de Messi en el partit d’ahir vespre amb el Getafe. De totes maneres tant el meu marit com jo amb el temps de que disposem, procurem fer consens i prioritzar i a vegades potser un cinema o un sopar amb amics.
Dic tot això per justificar que no vaig gens en contra dels esports ni del futbol en particular però si del sistema que envolta tot el que fa referència al negoci i als sentiments que es generen al seu entorn i que en moltes ocasions considero enganyifa.
Un dia passejant pel carrer vaig veure uns nens que jugaven a pilota i de mentre els observava vaig pensar que sense ser una aficionada tenia el futbol incorporat a la meva vida des de la meva infantesa : rivalitats, fitxatges... fins i tot vaig adonar-me que tenia molt clar quins entrenadors havia tingut el Barça, quins presidents... i quins son els problemes mes immediats que te a l’actualitat. Paral•lelament, vaig adonar-me de diferents coses :
1. Que els mitjants de comunicació hi tenien molt a veure ja que tot el que fa referència als esports, però especialment al futbol, ocupa un espai molt important tant a la tele ccom a la premsa escrita i a d’altres mitjans, i a mida d’escoltar, veure i llegir, agafes una cultura impressionat encara que no hi hagis posat massa interès com en el meu cas. Quan un jugador te un problema de salut, les explicacions que fan els mitjans son tant pedagògiques que tothom coneix els pormenors i l’abast d’aquella lesió ja sigui la ruptura de bessons, la mononucleosi infecciosa o la fractura del menisc. Es a dir que quan algú de nosaltres te un problema d’aquest tipus, tothom sap a que ens referim.. ah es la del jugador x...!
2. Que entre els jugadors i l’afició hi ha molta complicitat tothom ho sap. Els jugadors tenen tot un ritual al vestir-se, al fer un gol... i reben moltes vegades una idolatria difícil de pair sinó s’és molt madur. Es parla dels jugadors gairebé amb veneració, enaltint-los com si haguessin fet una gran gesta o enfonsant-los a vegades quan no rendeixen o responen com s’esperava. De la mateixa manera, se’ls trinxa: que si no rendeix perquè te una altre oferta, que si ja es massa gran.... que si...
3. Els jugadors: Algun dels jugadors d’aquests clubs tant importants son com una espècie de mercenaris (i no ho dic pel que sigui d’un país diferent) ho dic perquè poc els hi importa d’on es l’afició que els venera i que els aclama -tot i que la necessiten- però si en canvi que els preocupa pogué desenvolupar les seves habilitats sovint a un clubde reconegut prestigi i al millor preu possible. Com a observadora em dona la impressió que importi poc als jugadors, als representants i fins i tot als presidents, pactar la sortida a un altre país o al club amb qui sempre s’ha tingut rivalitat. A vegades tot plegat em recorda una mica els circs romans . ¿Recordeu els gladiadors a qui tant s’admirava i de qui es tenia cura d’una manera molt especial -tot i que fossin esclaus-?

Bé Demano disculpes per tots els que us enfadareu quan llegiu aquest escrit perquè només estic dient la meva manera de veure les coses i mullant-me compartint la meva reflexió.
Sempre hi tingut clar que tothom pot fer el que cregui convenient amb les seves empreses i diners sempre i quan no lesioni als altres. Trobo preocupant docns, la meva ingenuïtat -i suposo que la d’altres persones-, que hem crescut mamant aquesta manera de fer afició. La meva mare te clar que mira el futbol per distreure’s, però hi ha persones petites, joves i madures que creixen amb la idea que els colors d’un determinat club son molt mes que això. L’exemple es clar: “el Barça es molt més que un club” i això també passa a d’altres països com l’Argentina, El Brasil i a Itàlia per posar alguns exemples ¿Com pot ser sinó que un país es paralitzi i que el futbol passi per davant i faci oblidar-nos que en el món existeixen en aquell mateix moment, d’altres problemes i situacions molt mes preocupants?
¿ Necessitem aquesta teràpia anestèsica ?
Jo aporto algunes respostes però m’agradaria que també contribuíssiu vosaltres amb les vostres.
Perquè es un negoci tant rendible des de diferents vessants que ha perdut l’essència inicial (el fetixisme de les samarretes, el preu de les retransmisions, el preu dels jugadors...la revenda d’entrades) i pel que fa a l’aspecte intel•lectual, ajuda a distreure d’altres temes importants i potser vitals i fins i tot de converses necessàries.
Es curiós com persones que diuen no tenir opinió sobre fets importants de a diari tot i ser simples i evidents, tenen molta opinió sobre aspectes relacionats amb el futbol : els contractes i el que val la pòlissa d’un jugador i fins i tot s’opina de geografia i de costums i maneres de viure de jugadors que s’han canviat o traspassat...

Perdoneu però jo avui no m’ho crec. Sí que penso i vull tenir-ho clar, que un nombre determinat de jugadors, son persones que amb habilitat defensaran aquella competició i que si anem al camp ens hi trobarem fervor, aclamació, passió, els crits mes enfevorissats i fins i tot els insults que no ens atreviríem a dir a ningú de prop nostre.
No vull caure en el parany de pensar que per la majoria d’ells tots aquells milions que cobren son lògics. Però el que si tinc clar es que qui mes diners tingui, te moltes més possibilitats de guanyar la lliga perquè pot comprar els millors jugadors.
Per mi l’esport ha de ser molt més autèntic i si mes no, parlar-ne clarament i que ningú enganyi a ningú. El futbol mou molts i molts diners i algú pensarà molt encertadament, que també les curses d’automòbils, de motos, etc.... però jo avui hi volgut parlar de futbol perquè es més proper a la meva realitat i perquè des de petits ens hi trobem i perquè cal tenir les idees clares.
Per això m’ha deixat d’agradar el futbol. Ho sento!