No en tenia de por!

Dissabte passat, 4 d’abril s’inaugurà a Arenys de Mar una exposició antològica sobre l’obra plàstica i la figura de l’artista i amic Joan Subirats mort prematurament ara fa once anys.
L’acte de presentació fou molt emotiu, amb la presència de la seva amiga especial, Assumpta Maresma, familiars, amics i persones que havien ocupat un espai important en diferents etapes de la seva vida. Alguns van parlar recordant la figura del amic perdut fent especials referències a la seva inquietud i la seva manera tan especial de viure cada moment.

Vaig conèixer a Joan Subirats durant la dècada dels 70 a Barcelona. Varem treballar plegats durant un any a l’estudi de disseny de Mario Resmini. Erem joves. Ell feia poc que havia arribat a Barcelona des d’Arenys, el poble on havia viscut fins aleshores amb la seva família. Joan era un esclat de vida, d’il.lusió, de rebel•lia, de passió. Era realment tot un personatge que vivia cada moment , cada segon a la màxima potencia i els demés no teníem altre remei que patir i gaudir les conseqüències de la centrífuga que projectava al seu voltant.
Explosionava la seva condició homosexual amb exuberància i orgull després d’una etapa difícil viscuda al seu poble en una època en la que sortir de l’armari era una provocació intolerable.
Barcelona. La ciutat en plena època de transició, fou per ell una finestra oberta a un univers en el que no volia deixar cap recó sense explorar. Corrien temps en els que érem molts, gairebé tots, els que anàvem sortint del fons dels diversos armaris en els que ens havien educat.
Però ell, en “Subi”, tenia mes pressa que ningú. Tenia moltíssima pressa per omplir totes els forats que creia tenir. Volia tota la cultura i els coneixement del món . No es podia permetre perdre ni un segon. Tot s’ho havia de menjar de viu en viu: “Ocaña, Retrat intermitent, Ventura Pons, Belles Arts, Almodóvar, els anuncis de la Vanguardia, Itàlia (país de referència del seu idealitzat mestre dissenyador, Mario Resmini). Tot plegat l’empenyia a crear les seves pròpies obres: dissenys, pintures, performances, muntatges teatrals espontanis al mig del carrer…
Recordo la ràbia que va manifestar el dia que tot treballant a l’estudi, escoltant per la ràdio la notícia de la mort de Jacques Brel, alguns companys de l’estudi amb una certa arrogància, li van increpar la seva ignorància sobre la existència aquest cantautor, “figura essencial” de la cultura contemporània.. Es va enrabiar tant que no va passar una setmana que no conegués tota la seva obra i ens féu el regal de 2 cassettes per poder-los escoltar tots junts mentre treballàvem.
Podria explicar moltes anècdotes divertidíssimes d’en Subi, perque el que no hi ha cap mena de dubte per tots el que el vam conéixer, es que era imposible avorrir-se al seu costat.
Ara, al cap dels anys, arran de l’exposició commemorativa i gràcies a l’Assumpta, la seva amiga especial, que ha volgut que tots els que el varem conèixer el recordéssim plegats, he pogut llegir el dietari que va escriure durant els darrers dies de la seva vida, en el que explicava com sentia que se li escapava de les mans inevitablement. M’ha impactat considerablement i torno a reviure una conversa que vaig tenir amb ell a propòsit de la prematura mort del realitzador de cinema alemany, Rainer Fassbinder.
Fassbinder, un dels punts de referència de Joan. Fassbinder, un cineasta-icona dels anys 70 especialment per el mon gay que despertava d’un llarg son.
La soledat, la por, la desesperació, l’angoixa, la recerca de la pròpia identitat i l’aniquilació de l’individu a mans dels convencionalismes. Joan havia entrat en un petit parèntesi depressiu.
Vaig fer-li broma: “Relaxa’t una mica o acabaràs com Fassbinder”. Al que ell va respondre:” I què ? S’ha d’acabar d’una manera o altra!”. Aquest era Joan Subirats.
Fins a sempre, Subi!
Margarida Vernetta – Vilassar de Mar, 7 d’abril de 2008