Corpus identitari (I): La puntaire

L’altre dia el pare em va sorprendre amb aquesta gravació (que trobareu sota la poesia) que voldria compartir amb tots vosaltres (tinc e seu permís per fer-ho).
És la recitació de la poesia La Puntaire de Manuel Ribot i Serra (Sabadell, 1859-1925) que va dedicada l’any 1885 al seu amic arenyenc Mariano Castells.
Manel Ribot fou un bibliotecari, arxiver, historiador, dramaturg i poeta molt vinculat a la vida cultural de la seva època. Fill d'un botiguer, va estudiar als escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i a prendre part en diferents concursos literaris.

La Puntaire

A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d'arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

- Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré -
deia, i marxava;
- Aquí t'espera mon cor -
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l'Havana;
era fill d'un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
cinc anys l'ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
- Filla meva, viu per mi, -
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l'amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l'Agnès ha entrat
fa poca estona.
- Per l'infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. -
L'Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n'hi veu ja...
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

- Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d'ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
- faig... ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d'amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l'arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
...treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure'l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
- L'Agnès és morta!

Pobra màrtir de l'amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!

Altres peces del Corpus identitari:

El corn de Ferran de Pol