El paradigma Xavier Febrer

Una de les incògnites que presentaven aquestes eleccions municipals era saber si Xavier Febrer, independent que fa quatre anys es va presentar amb el PSC-PSOE i que va obtenir regidoria fruit de l'acord de govern amb Esquerra i ICV, repetiria a les llistes dels socialistes. Aquesta setmana hem sabut que no repetirà l'experiència ni amb els socialistes ni amb ningú més, que ja n'ha tingut prou. I em penso que des d'un punt de vista de ciutadania, apartidista, no se li pot retreure res. Ell ha assumit el compromís durant quatre anys, l'ha complert sencer i per tant és legítim que ara no vulgui repetir.

En declaracions a Ràdio Arenys l'hem sentit a parlar de “cansament personal” i de relleu a persones que el vulguin succeir en aquesta responsabilitat. El cas de Xavier Febrer, doncs, no és el d'algú que pretengués viure de la política ni que formés part d'un engranatge de partit. És el d'algú que creu que pot treballar per un municipi, desenvolupar-hi una sèrie de projectes, que ho fa durant un temps i plega, però no plega amb la mera convicció de no voler perpetuar-se, sinó que plega cansat. I això és simptomàtic d'una cosa que tots sabem però que sovint fem veure que no passa.

Existeix una gran dificultat per trobar persones que realment estiguin disposades a exercir aquesta responsabilitat. Costa molt fer llistes electorals i ocupar les primeres posicions. No dic pas que totes les formacions hi tinguin les mateixes dificultats, però costa. Per tant, d'entrada, el meu agraïment personal a qualsevol persona que es presti a fer una feina que algú ha de fer. Perquè, què passarà el dia que no puguem fer llistes? Què passarà el dia que comencin a ocupar aquests llocs públics persones sense cap mena d'escrúpol que es cobrin aquests sacrificis en forma de beneficis personals?

No cal caure en l'altre extrem, en un bonisme absurd o en la ingenuïtat més infantil, però potser que hi pensem perquè massa sovint se sent parlar de “poltrones” o massa sovint se sent allò de “tots són iguals” o “només miren per ells”. La política municipal és dura i desagraïda per a moltes persones. Pensem-hi com un problema que caldrà resoldre. Pensem què fa que sigui així i si realment no podem fer res per intentar alleujar-ho una mica.