Els caps de llista (VI): Àlex Acero

Fins ara, en els cinc primers apunts de la sèrie hem pogut fer una breu referència als resultats obtinguts per les diferents formacions que representen els caps de llista del 1979 ençà, però en el cas d'Àlex Acero tenim un problema perquè només podem donar les dades de les últimes municipals i en aquella ocasió ni el cap de llista era el mateix, ni el projecte era el mateix ni hi havia coalició. Massa variables incertes per poder fer una valoració i encara menys un pronòstic, però farem el que podrem, com sempre.

Cal recordar en primer lloc que el naixement del VIA està estretament vinculat amb un dels primers problemes que va tenir el darrer mandat de Rubirola: l'antagonització entre ell i Lluís Blanchar, inicialment regidor d'Urbanisme que va plegar i no precisament de manera discreta i inofensiva. Blanchar va creure que la millor opció seria una candidatura independent i finalment, després d'un període d'incertesa en què no sabíem com acabaria el tòtum revolútum que formaven ell, l'independent Xavier Febrer i una ICV que volia obrir-se i renovar-se, va crear el VIA, que va aconseguir 330 vots i un regidor.

A mig mandat, però, Blanchar va plegar i va deixar la responsabilitat en mans d'Àlex Acero, una persona que, en harmonia amb el batec del país, ha evolucionat cap a plantejaments independentistes d'una manera modèlica. I això ha marcat també la seva activitat municipal. El VIA continua essent un partit independent sense un posicionament a priori respecte de temes nacionals com la necessitat de tenir un estat propi, però això no vol dir que no s'hi pugui pronunciar. I ho ha fet. Acero serà cap de llista d'una coalició amb Solidaritat i Reagrupament. Quatre anys després, de facto, el VIA ja no és només independent, sinó també independentista per decisió de la majoria dels seus integrants, cosa que personalment m'omple de satisfacció. I des del meu punt de vista es converteix en una de les grans incògnites del 22 de maig.

Em costa preveure què pot passar. Segurament entre aquells 330 vots del 2007 n'hi havia que no volien que Catalunya sigui estat i és probable -només probable, perquè la independència té cada dia més suport social arreu- que ara es desmarquin d'un projecte que s'ha mogut dels seus plantejaments inicials. També és probable que l'estímul del vot fos Blanchar i que Acero no reculli l'herència intacta. I si costa fer un pronòstic del resultat del VIA tot sol, imagineu-vos afegir-hi l'efecte Reagrupament i l'efecte Solidaritat.

Quant a aquestes dues formacions, no tenim més element de referència que les eleccions del 28 de novembre passat, en què Solidaritat va obtenir 372 vots i Reagrupament 131. Tots dos junts van quedar a tocar -per vint vots- dels 523 d'Esquerra. Si haguéssim d'extrapolar aquests resultats podríem veure-hi opcions que tots tres junts tinguessin ara més vots que Esquerra. Però no és una extrapolació amb gaire fonament perquè hi ha massa interrogants que l'obstaculitzen. Com es traduirà el fet que Reagrupament no aconseguís entrar al Parlament? Com es traduirà el fet que Laporta hagi abandonat el projecte de Solidaritat? Com es traduirà l'entrada en joc d'un altre competidor en el sector com és la CUP? Tots aquests factors resten vots. Si prèviament se n'han guanyat per compensar-ho, el resultat final pot ser bo, però si no és el cas, 330 vots són un punt de partida massa feble per assegurar la presència a l'ajuntament.